Termes

La Barcelona Romana ( tornar al mapa)

Les termes romanes eren edificis de grans dimensions destinats als banys públics, que van esdevenir una institució fonamental en la societat romana, i que van esdevenir una de les manifestacions arquitectòniques més populars del món romà; per aquest motiu, estaven profusament decorades al seu interior, amb sales ornamentades amb frescos, mosaics i estàtues.

Lloc de reunió molt concorregut, convertides en un espai d’oci, salut i negocis, les termes eren considerades pels romans com a espais de reunió, amb estances reservades a activitats gimnàstiques i lúdiques. 

El funcionament de les termes romanes es basava en un recorregut termal que consistia en una successió d’espais amb diferents característiques i temperatures; basats en el contrast entre la calor i el fred; per aquest motiu les sales estaven disposades de manera que el banyista seguís un determinat recorregut.

Normalment les termes constaven de les següents estances:
Apodyterium:  Sala que es trobava a l’entrada de les termes i que servia com a vestuaris; d’allà en sorgien diverses portes que comunicaven bé amb la palestra o bé amb les sales de bany
Caldarium: Sala de bany d’aigua calenta.
Frigidarium: Sala dels banys d’aigua freda; en les termes molt grans la sala era enorme i podia tenir una gran piscina on practicar la natació; era l’última de les etapes dels banys públics, després d’haver passat pels banys tebis i calents.
Palestra: Pati central on es podien practicar exercicis físics.
Sudatorium: Banys de vapor que consistien en el laconicum (bany sec) i l'assa sudatio (bany humit).
Tabernae: Tendes adossades a les sales de bany on es venien begudes i menjars.
Tepidarium: Bany de temperatura tèbia que preparava al banyista pels banys d’aigua calenta.

De tota manera el sistema termal no es limitava als banys públics, sinó que les cases particulars més luxoses a la ciutat (domus) o al camp (villae urbanae) solien tenir també termes privades, anomenades balnea o balneum.

De la Barcino romana coneixem dos conjunts termals.

a) El primer d’ells i de més antiguitat – construït entre mitjan segle I i principis del segle II- el trobem fora muralles, a banda i banda de la porta de mar, principal entrada a la ciutat, a l’actual carrer Regomir. Van ser abandonades al segle IV al construir-se el segon recinte emmurallat.

Allí s’hi ha trobat dos conjunts termals, que els arqueòlegs identifiquen l’un destinat als homes i l’altre a les dones. Es creu que estaven relacionats amb l’activitat  portuària de la ciutat – darrerament s’han descobert en un solar del passeig de Colom  unes estructures que els arqueòlegs han identificat com un possible dic del port d’època romana- , i que en trobar-se tan a prop del mar és possible que tinguessin alguna piscina d’aigua salada.

De les restes arqueològiques que s’han conservat es pot identificar la piscina d’aigua freda i una sèrie d’habitacions. Es creu que origen tindrien una superfície de més de 1.500 m2, la grandària de les quals mostrarien la importància que tenia el tràfic portuari i les activitats  lligades al port: els seus usuaris serien dons, majoritàriament, mariners, comerciants i viatges.

b) Les altres termes conegudes són les que es van trobar en diferents actuacions arqueològiques al subsòl de la plaça Sant Miquel.

Les restes descobertes correspondrien a la cantonada SW d’una de les insulae – en l’urbanisme romà s’anomenaven insulae a les illes de cases entre carrer i carrer- de la ciutat. S’hi van documentar quatre habitacions de grans dimensions, alimentades per uns forns semi enterrats a les galeries  de serveis. Aquestes sales estarien equipades amb hipocaust (cambra subterrània utilitzada per escalfar la cambra de sobre – seria un sistema de calefacció del terra) . També es va descobrir una gran piscina, els límits de la qual ens són desconeguts. Els arqueòlegs han pogut delimitar el conjunt amb la façana de tres carrers  identificades de la ciutat. Es creu, dons, que el conjunt termal ocuparia la totalitat de la mencionada insula.

Segles més tard aquestes les termes es van cristianitzar, tot construint-hi  al seu damunt una església romànica: el firgidarium - sala destinada als banys d’aigua freda- de les termes va ser adaptat per ubicar-hi la nau de la nova església, ja que aquest era una de les sales cobertes més grans dels conjunts termals, fet que les feia molt adequades com a espai de reunió per acollir els fidels, i es va utilitzar el mosaic del seu paviment del segle II dC com a paviment del nou edifici religiós.  Els arqueòlegs creuen, que d’acord amb les peces de religió cristiana que s’han trobat e les excavacions, aquest procés de cristianització hauria tingut lloc al segle V.

 



Bibliografia

Beltrán de Heredia, J., 2013,” Barcino, de colònia romana a sede regia visigoda, medina Islàmica i ciutat comtal: una urbs en transformació”  Quarhis: Quaderns d'Arqueologia i Història de la Ciutat de Barcelona, Núm.  9, pàg. 16-118

Beltrán de Heredia, J.; Roca i Albert, J., “Porta de Mar i Termes Portuàries de Barcino”  (tríptic Centre Cívic Pati Llimona, Districte de Ciutat Vella) Ideació i producció: Museu d’Història de Barcelona   http://museuhistoria.bcn.cat/ca/node/596 

Hernández i Gasch, J., 2006, “El 'castellum' de 'Barcino', espai públic monimentalitzat en el segle I dC,  les excavacions de Regomir 6”, Tribuna d' arqueologia, Núm. 2004-2005,  pàg.  245-270

Mar, R.; Garrido, A.; Betrán-Caballero, J.A., 2012, “Barcino y el urbanismo provincial romano” Barcelona quaderns d'història, Núm. 18. Presència i lligams territorials de Barcelona. Vint segles de vida urbana