La família Montcada és un llinatge molt important dins la història de Catalunya a l’època medieval, amb diverses ramificacions tot al llarg el territori; alguns d’ells ostentaren el títol de Senescal, és a dir, cap de govern i alhora cap de l’exèrcit reial.
La seva casa presidia “el pla de Framenors i per aquesta raó era aixecat precisament al seu davant el cadafal on els reis, en entrar per primera vegada a Barcelona, juraven guardar els privilegis de la ciutat”[1].
El solar que ocupava el gran casalot medieval, un edifici de tres o quatre plantes, situat al barri de la Mercè, s’aixecava sobre les sorres del litoral. Sobre aquest terreny al segle XIII es van “construir diversos edificis de dimensions reduïdes que, entre mitjan i finals del mateix segle, aproximadament, van ser enderrocats. Pel que fa a la documentació històrica, es menciona que l’any 1209 el rei Pere I donà a la Seu de Barcelona la major part de l’arenal existent, la qual, al llarg del segle, realitzà establiments emfitèutics a les famílies més poderoses per tal que urbanitzessin la zona (carrer Ample d’en Marquet). Així, entre el 1200 i el 1280 es van formar el carrer dels Còdols i les zones del voltant, fins a la capella de Sant Nicolau de Bari, fundada el 1229 i que posteriorment es va convertir en el convent de sant Francesc. Des d’aquest moment existeix ja la plaça de Sant Nicolau (posteriorment dita de Framenors, sant Francesc i Duc de Medinaceli)”[2]. A finals del segle XIII aquestes construccions van ser enderrocades, per construir una gran edificació, propietat de la família dels Montcada, edificació “que amb el temps es va convertir en un edifici de gran renom i luxe”[3].
Al segle XV es construeix una xarxa privada de canalitzacions d’aigua potable realitzada amb canonades ceràmiques, que fou modificada i ampliada al segle XVIII.
L’any 1598 Gastó de Montcada ven la casa i l’hort al comte de Quirra. D'ara endavant la casa pren el nom del nou propietari.
Aquesta gran construcció presentarà una ocupació continuada fins al seu enderroc pel seu propietari, el duc de Medinaceli[4] , a principis del segle XIX, aleshores conegut amb el nom de “casa i hort dels Cardona”[5], i “a petició del consistori, va cedir part dels terrenys a la plaça, a canvi que aquesta portés el seu nom”[6]. Entre els anys 1833-1834 es va dur a terme la subhasta de tota la parcel·la en lots, i s’inicià la construcció de nous habitatges.
[1] Duran i Sanpere, A.; 1972, pàg. 433
[2] Chorén Tosar, J.; 2014, pàg. 72
[3] Chorén Tosar, J.; 2015, pàg. 53
[4] La propietat de la finca li venia del casament de Maria Teresa de Montcada y Benavides, VII Marquesa d'Aitona, l’any 1722 amb Luis Antonio Fernández de Córdoba-Figueroa y Spínola, XI duc de Medinaceli.
[5] El gran casal tenia una gran zona verda vers el nord-est, segurament ocupava part dels interiors dels actuals solars dels carrers d’en Rull, Ample i Nou de sant Francesc
[6] Chorén Tosar, J.; 2014, pàg. 74
Bibliografia
Chamorro Esteban, A. ; 2013, “Ceremonial monárquico y rituales cívicos. Las visitas reales a Barcelona desde el siglo XV hasta el XVII”, Tesis Doctoral, Departament d’Història Moderna, Facultat de Geografia i Història, Universitat de Barcelona, 2013, http://hdl.handle.net/10803/130018
Chorén Tosar, J.; 2014, “Plaça del Duc de Medinaceli, 1-1b Carrer Nou de Sant Francesc, 29 i 31”, Anuari d’Arqueologia i patrimoni de Barcelona 2012, Ajuntament de Barcelona, pàg. 71-75
Chorén Tosar, J.; 2015, “Plaça del Duc de Medinacelli, 1-1b Carrer Nou de Sant Francesc, 29-31”, Anuari d’Arqueologia i patrimoni de Barcelona 2013, Ajuntament de Barcelona, pàg. 49-53
Duran i Sanpere, A.; 1972, “Barcelona i la seva història. Vol I: La formació d'una gran ciutat”, Curial Edicions Catalanes, Barcelona, pàg. 433-440
Monjo, M.; 2005 “Noves aportacions a l'arbre genealògic de la família Montcada, senyors de la Baronia d'Aitona”, Acta historica et archaeologica mediaevalia, Núm. 26, pàg.327-343
Parra Alé, I.; Iglesias Bonells, D.; 2016 , “Plaça del Duc de Medinaceli, 1-1b Carrer Nou de Sant Francesc, 29-31”, Anuari d’Arqueologia i patrimoni de Barcelona 2014, Ajuntament de Barcelona, pàg. 263-274