La Barcelona dels Burgs (segles IX-XII)

El període començaria l’any 801 quan les tropes carolíngies conquisten la ciutat de Barcelona, en mans dels musulmans des de fa una mica més de vuitanta anys.  La ciutat que es troben és un espai marcat per la continuïtat de funcions administratives i religioses del període visigot. Una  ciutat on es troben molts espais oberts o sense edificar, plens d’horts, vinyes i camps; els carrers traçats en època romana continuen vigents, però les seves amplades s’han reduït considerablement. “Sembla que continua vigent el binomi hàbitat/espai de producció i no serà fins més tard quan els obradors començaran a agrupar-se en zones determinades de la ciutat”[1]. El mercat, anomenat Mercadal, s’havia traslladat al peu del Castell Vell, punt d’inici d’un dels burgs de la nova ciutat; el temple romà seguia en peu, i dos segles més tard seguia en peu i era anomenat el Miraculum, “segurament per la grandiositat de l’edifici i la força de la seva arquitectura, solament possible pels habitants de l’època si s’atribuïa a un miracle”[2]. El poder carolingi, igual que havia succeït durant l’època visigoda, segueix ocupant el quadrant nord-est de la ciutat, compartint l’espai el comte i el bisbe; a la zona l’aula de recepció i el baptisteri, tots dos del segle V, queden amortitzats, l’antiga residència del  comes ciuitatis es reforma i s’amplia, tot destruint l’església  cruciforme, i es comença a construir una capella comtal.   

Al segle X, si més no en la primera meitat de segle, la impressió de la ciutat és la de ser “encara, en molts aspectes, hereva de la ciutat romana i visigoda més que no pas una ciutat medieval”[3]. La muralla romana seguia en peu amb pocs canvis, el més important dels quals fou l’ocupació de les torres, que es va anar incorporant a les cases particulars, sobretot cases de nobles i institucions oficials[4]. La densitat dins muralles seguia essent molt desigual, amb aglomeracions urbanes al voltant de les portes d’entrada a la ciutat i de les esglésies, però on continuem trobant, per exemple, horts a la zona del carrer Paradís, o camps al voltant de l’església de sant Miquel o zones sense urbanitzar al sud de la ciutat. “Aquesta absència de construccions provocà la pèrdua progressiva del traçat de la ciutat romana i els seus carrers”[5]. Aquesta poca densitat constructiva a l’interior de la ciutat no implica que la ciutat no comencés a créixer fora muralles creant els primers burgs.  Durant aquest segle, malgrat que la major part de l’espai fora muralles segui essent un paisatge d’horts, vinyes i camps, es comença a crear un burg al voltant del mercat, que es va estenent pels eixos que hi confluïen, com serien el camí que duia cap a l’església de santa Maria de les Arenes, el camí que anava cap a França –actual carrer Carders-, el carrer que seguia la muralla per la part exterior – actual carrer Tapineria-, i seguint la riera de Merdançar[6].  Amb relació a les construccions de caràcter religiós, dins les muralles ja trobem les esglésies de sant Miquel, la de sant Just i la de sant Jaume; a fora hi trobàvem els convents de sant Pere de les Puelles i el de sant Pau del Camp, i les esglésies de santa Eulàlia del Camp i santa Maria de les Arenes, i segurament unes primitives esglésies de santa Maria del Pi i de sant Cugat del Rec, de les quals no en tenim cap prova arqueològica.

L’any 985 un cabdill del califat de Còrdova, anomenat  al-Mansur o Almansor, va assetjar i atacar la ciutat. Malgrat que durant molt temps s’ha pensat que aquesta asseifa[7] va suposar la destrucció de la ciutat, avui en dia aquesta idea queda minimitzada, ja que no s’han trobat registres arqueològics que apuntin a tal destrucció. Fora com fora, la ciutat es recuperà ràpidament de l’atac, i ja a l’última dècada del segle X i principis del segle XI, trobem documentats nous burgs o ravals a la zona dels Arcs Antics. El que si va fer palès la seva incursió, va ser “la  necessitat de reforçar el sistema defensiu romà, de manera que s’inicià la fortificació dels portals que s’encastellaren”[8], i es bastiren el Castell Vell, el Castell Nou, el Castell del Bisbe i el Castell de Regomir. A finals de segle les dimensions de la ciutat eren reduïdes, dins muralles unes 10 hectàrees, més dues als ravals, i “la població difícilment podia superar el nombre de 1.500 persones. Barcelona era, per tant, una ciutat molt petita si es compara amb les principals ciutats hispanomusulmanes del moment”[9].

El segle XI serà un segle on l’extensió de la ciutat es va triplicar. Dins la muralla es continuava incorporant les torres de la vella muralla romana a l’estructura de grans cases, molt característic, per exemple, de les cases del carrer Lledó, ara amb l’afegit que es construïen voltes entre les torres per tal de poder ampliar les cases en alçada. Durant aquest segle el barri de la catedral va experimentar grans canvis: vers el 1037 s’inicià la construcció de la catedral romànica[10], substituint la catedral  carolíngia del segle IX, i que va comportar la reorganització del barri episcopal, on es trobaven l’escola episcopal, el refectori, la residència canonical i  l’aula canonicorum;  al mateix temps trobem un desplaçament del barri episcopal cap a l’oest, procés que culminarà un segle més tard quan el bisbe canviï la ubicació del palau episcopal, fet que permetrà al comte de Barcelona d’apropiar-se de diverses propietats situades a la zona i començar el procés d’ampliació del seu palau.  A la resta del que avui coneixem com a barri gòtic, s’observa la desaparició dels horts, quedant només dues zones, els horts de sant Cugat, ubicats entre la part posterior del claustre de la catedral i el carrer del Bisbe, i una zona davant del palau comtal, coneguda com a ferreginal o freginal, emprada per encorralar-hi cavalls i bèsties de càrrega;  aquesta darrera zona hi trobem espais de producció d’objectes d’interès per a la noblesa,  com seria armadures, armes, selles de muntar, etc.[11] Amb relació al pla de carrers de la zona, aquest ja no variaria gaire fins als nostres dies, amb variacions per l’obertura del carrer del Bisbe, el tancament de carrerons o l’obertura de les baixades que trencarien la muralla romana. És en aquesta zona de la ciutat on a partir d’aquest segle tenim notícies documentals de l’existència del barri jueu, el Call.  A la zona sud de la ciutat, la zona va perdent progressivament la zona d’horts, malgrat que hi ha zones que perduraran lliures d’edificacions fins al segle següent; aquí, les cases acostumen a ser més grans –eren cases propietat de nobles, grans monestirs o autoritats eclesiàstiques-, i la densitat és més baixa que a la zona nord de la ciutat. Fora muralles els ravals van anar augmentat; d’una banda el burg dels Arcs Antics[12] es va anar estenent i desenvolupant, possiblement per la presència del palau comtal de Valldaura o Palau Comtal Menor, situat entre els actuals carrers Comtal,  Magdalenes i de l’Amargós; d’altra banda el burg al voltant del mercat també va anar estenent-se, construint-se cases sota el Palau Comtal, a la vegada que el mercat deixava de ser una plaça sense estructures fixes i es comença a construir estructures permanents, la primera de la qual en tenim notícia l’any 1076. Al voltant de l’església de sant Cugat del Rec, fundada el 1023, també es comença una tímida construcció d’edificacions, igual que al llarg del Rec Comtal. A aquesta zona, la modificació del curs de la riera de Merdeçar, pels volts de 1058, que en lloc de dirigir-se cap al mar, prop de santa Maria de les Arenes es feu girar cap a l’est  fins “arribar a Molins del Mar i afegia el seu cabal al Rec o hi corria paral·lel fins que desembocava al mar”[13]. Aquest fet comportà que la zona pròxima a l’actual santa Maria del Mar, deixà de ser una zona pantanosa i  insalubre, i es va poder començar a urbanitzar, com així ho testimonien els documents, on a partir del 1060 es constata la construcció d’unes primeres cases. A la part oest de la ciutat, també es detecta un creixement de cases al voltant del Castell Nou, i al voltant de la primitiva església de santa Maria del Pi, i on, malgrat que encara existeixen àmplies zones de camps i horts, “esdevingué necessari disposar de més espai addicional, en aquest cas una gran part de l’àrea immediata cap al sud, coneguda com  a Còdols, i encara documentada pel carrer del mateix nom”[14].

A finals de segle XI, la ciutat havia arribat a una extensió d’unes trenta hectàrees, i tenia una població d’uns quatre o cinc mil habitants.    

Les primeres quatre dècades del segle XII la ciutat va créixer molt poc, i només la zona del mercat va ser la que va experimentar petits canvis, en continuar la construcció d’edificacions adossades a la muralla, i on els horts comencen a desaparèixer. Però a partir de 1140, i fins a fi de segle, la ciutat no pararà de créixer. Aquest creixent, es va donar gràcies a l’impuls que donaren l’arribada dels ordes militars: “tant els templers com els hospitalers van rebre propietats a Barcelona, però més significatiu era l’orde del sant Sepulcre , el qual adquirí una vasta extensió més enllà del raval dels Arcs Antics al voltant del Pou de Morata, que s’estenia des del que més tard seria el carrer Canuda fins a l’església de l’ordre a santa Anna”[15]. Al voltant d’aquest monestir, després del 1150, al voltant de la riera de l’Areny (actual Rambla), els actuals carrers de la Canuda i santa Anna, i la riera del Pi o dels Testaments d’Ases (que baixava per l’actual portal de l’Àngel), es va anar parcel·lant el terreny per construir-hi cases, i la zona serà coneguda com a  villa Sepulchri o vila del sant Sepulcre.  Vers el 1180 es comença a urbanitzar a l’altre costat de la riera, als actuals carrers Comtal i de Montsió, com també una zona entre Canuda i Portaferissa, coneguda com a trilea canònica, i entre Portaferrissa i el Pi. També a la zona dels Còdols, malgrat ser una zona eminentment agrícola, comencen a aparèixer les primeres cases, així com al voltant del monestir de sant Pau del Camp, i de l’hospital de leprosos, a l’actual plaça del Pedró, seguint els camins allí existents.  Més cap a l’est, al voltant del camí que unia la riera del Merdaçar i el monestir de Sant Pere de les Puelles, també va començar a edificar-se, així com entre aquest monestir i l’església de sant Cugat del Rec; al voltant del camí que anava del mercat cap a l’església de santa Maria de les Arenes –antiga carraria de mari- es densifica durant aquesta segona meitat de segle, i s’hi construeixen grans cases i tallers; “aquest era el centre vital de la Barcelona del segle XII, un període durant el qual la ciutat començà a mirar cada vegada més cap al mar”[16]. A la vegada, a causa de l’augment de la població, es construeixen més molins al Rec Comtal, així com es multiplicarà el nombre de forns. I dins la ciutat emmurallada, desapareixen els horts de sant Cugat,  es construeix un nou claustre de la catedral romànica, així com una galilea a la seva façana, i vers el 1160 el palau del bisbe canvia d’ubicació fins a la localització actual.

A finals de segle XII, la ciutat tenia unes seixanta hectàrees, i tenia una població d’entre els deu i els dotze mil habitants.

Bibliografia