La Barcelona de la Ciutadella (segle XVIII)

El període s’inicia amb la victòria de les tropes borbòniques, fet que comporta un procés de militarització de la ciutat, amb la construcció de la Ciutadella com element més important, tant simbòlicament com per les conseqüències que va tenir la seva construcció sobre l’estructura urbana de la ciutat. La decisió de la seva construcció “responia a la intenció de millorar la defensa de la plaça, però sobretot, buscava el control militar de la ciutat”(1).

Per tal de poder construir la Ciutadella i l’esplanada que tenia davant, va caldre enderrocar un ampli sector de la ciutat. Es van enderrocar unes mil cases, que suposaven una cinquena part dels habitatges la ciutat, ocupant el 17% de la superfície total de la mateixa. La zona enderrocada era força diversa: “De llevant a ponent i de nord a sud, quedaven zones d’horts ben regades, instal·lacions industrials diverses, espais de joc, àrees dedicades a l’adobament, sectors consagrats al transport, hostals i tavernes propis d’una zona d’acollida i de moviment constant, carrers vinculats a la vida del `port i del mar, àrees de transformació en què creixen els negocis emergents lligats al comerç atlàntic, àrees de cases modestes i zones amb habitatges rics, carrers estrets i places àmplies, grans espais de reserva urbana”(2).

Els enderrocs es van produir en l’àrea més activa de la ciutat, afectant o fent desaparèixer “infraestructures bàsiques, com ara els molins (els del Rec Comtal, els de vent, i alguns de tracció animal per moldre sal, roldor, tabac, gingebre o pebre), part de la sèquia mateixa, les adoberies dels blanquers, els tallers dels corders de viola i altres instal·lacions preindustrials, la Casa del Roldor, l’escorxador, la peixateria, un nombre considerable de magatzems, etc.”(3). A més van desaparèixer convents, molts d’ells es ressituaran a la zona de la Rambla i el Raval, com per exemple el convent de santa Clara, el de sant Agustí, el dels Clergues Menors, les capelles de santa Marta, Montserrat i sant Esperit. També desaparegueren diverses cases de confraries i la Casa de la Neu.

Malgrat les noves autoritats borbòniques van intentar que la població que havia perdut l’habitatge a causa de la construcció de la Ciutadella es desplacés a dos barris nous, un a la platja i un altre al Raval el projecte no va prosperar, en el primer cas  pels dubtes de les mateixes autoritats, i en el segon perquè cap propietari afectat no s’interessà a reedificar en aquella zona casa seva. “Tots els lligams laborals, familiars i culturals els feien aferrar-se a les proximitats del sector que havia desaparegut”(4). Això va comportar que la població es quedés als voltants de la zona enderrocada produint una “densificació demogràfica dels sectors contigus al desaparegut”(5).

La ciutat des d’aquell moment i en els pròxims 130 anys veurà el seu creixement delimitat per les muralles, amb la excepció de la urbanització del barri de la Barceloneta, iniciada l’any 1753. “Es pot afirmar que entre els episodis que en la història de la ciutat transformen l’espai urbà barceloní, la implantació de la Ciutadella borbònica és indiscutiblement un dels més contundents, si no el més contundent”(6).

L’altre procés característic del segle XVIII serà el “període és el lentíssim però sostingut i gradual basculament del baricentre de la ciutat cap a ponent: cap a la Rambla i el Raval”(7).

En relació a la Rambla ja abans de la Guerra de Successió “s'havien atorgat les primeres llicències per enderrocar panys del mur esdevingut superflu i per construir-hi cases, al mateix temps que es feien els primers passos per dignificar la Rambla com a passeig mitjançant l'establiment de clavegueres, fonts i arbrat; però la guerra de Successió frena el procés de transformació urbanística”(8). No serà fins al 1768 quan s’aprova el projecte d’endreçament de la Rambla, fins aleshores un espai accidentat per nombrosos angles i estrenyiments; l’objectiu serà “donar a les Rambles una amplada homogènia i un traçat rectilini”(9). A tal efecte es projectà un nou passeig amb “ dues rengleres de plàtans, tancades per balustrades, que definien l'espai central com un saló més elevat que els passos laterals, destinats als carruatges”(10): el passeig central s’anomenava terrat i els dos carrils laterals camí (11).

L’altre espai que comença a sofrir transformacions serà el Raval, àrea fins aleshores ocupada per convents i monestirs, hortes i camps. El projecte, però, no reeixí, dons l’Ajuntament valorava el Raval com una àrea marginal i no tenia cap confiança en el seu futur, i la manca d’instruments urbanístics fet que va comportar que es desvirtués en la mesura que la seva realització fou deixada en mans de la iniciativa privada, la qual traça “els nous carrers en funció de les propietats preexistents, com a simple suport de nova residència. Una mecànica que, malgrat el control de l’amplada dels carrers i l’intent d’imposar puntualment la continuïtat geomètrica entre iniciatives diverses, abocarà el Raval a problemes circulatoris molt pròxims als de la ciutat medieval. Les úniques vies vertebradores, seran els vells eixos de sempre (Tallers, Carme, Hospital, sant Pau i Trentaclaus), a què només es pot afegir el Carrer Nou de la Rambla (12); quedarà sense resoldre la connexió transversal del barri des de Tallers fins a les Drassanes”(13). Durant el darrer terç del segle “es plantegen ara, per primer cop de manera inequívoca, la pugna entre els ideals contraposats de la ciutat bella i de la ciutat funcional i el debat sobre el repartiment de papers entre els poders de l'Estat i la propietat privada (14).

A finals de segle es duran a terme petites intervencions urbanístiques com són ara l’ordenació del empedrat del Born (1780), l’alineació del carrer de l’Argenteria (1782), el passeig de sant Joan (1797) o la reforma i arbrat dels camins de Ronda (1780).

D’altra banda a partir del 1740 apareixen les primeres fàbriques d’indianes a Barcelona, aquestes s’instal·laran al barri de sant Pere, solcat pel Rec Comtal, i al Raval, amb aigua de les sínies.

En relació als habitatges, les cases dels burgesos rivalitzen amb les cases dels nobles, i “els antics edificis s'amplien ocupant els seus horts posteriors, elevant pisos i avançant, fins i tot, sobre els carrers; la casa es fracciona - ja no serà l'unitari marc de la vida de la família -, destruint, des de l'interior de cada propietat, la coherència de la ciutat medieval. La mentalitat del propietari ha variat d'acord amb les tendències del capitalisme en progressió: la casa, la ciutat, ja no són valor d'ús, sinó valor de canvi”(15).  

Bibliografia