Casa fàbrica Bosch

¡Abajo las Murallas! ( tornar al mapa)

Amb  l’aparició de les primeres fàbriques d’indianes a Barcelona, sorgeix un nou tipus d’edificació: la casa-fàbrica. No es coneix gaire de com era la seva distribució interna, doncs el projecte presentat per obtenir la llicència municipal, obra d’un mestre d’obres de confiança, només dibuixava una simple delineació de la façana, car era l’únic “’aspecte regulat per les ordenances, és a dir, l’àmbit públic de les construccions”[1]. Eren, en el seu conjunt, unes construccions adscrites estilísticament al neoclassicisme acadèmic, amb una “una tipologia arquitectònica nova que combinava els usos d’habitatge (la casa) amb els industrials (la quadra), i que s’estructurava entorn d’un mateix espai, le cour carré, un pati quadrat al voltant del qual s’organitzaven les activitats productives”[2].

L’any 1833 el fabricant de “pintats” Joan Calafell compra una parcel·la, que l’any 1840 amplia amb una nova parcel·la. L’any 1845 trobem un contracte d’establiment en emfiteusi de Joan Calafell Serra a favor del  fabricant de filats de cotó Josep Solà i Perramon, de l’indià Josep Bosch i Mustic[3] i Ignasi Galtés l’objecte del qual “és millorar la parcel·la construint un edifici productiu”[4], i s’inicia la construcció d’una fàbrica.

“Josep Bosch i Mustich s’anà quedant la part dels terrenys que ocupava la fàbrica per la compra de la resta de parts als seus dos socis o als hereus d’aquests. Sembla que fins aquell moment la fàbrica, s’anomenava “Solá y Cía.”. A partir d’algun moment proper a mitjan del segle XIX canvià de nom per dir‐se “Bosch y Cía.” fet que sembla indicar que la resta de socis o hereus d’aquests tingueren encara algun tipus de participació en la societat mercantil”[5].

Amb data 4 d’agost de 1874 un document notarial, on s’acorda una nova repartició de béns entre els germans Bosch i Carbonell, ens permet trobar una descripció de la “casa-fàbrica” que descriuen com “Todo aquel edificio-fábrica y fuerza motriz con dos máquinas de vapor una de treinta Caballos dinámicos con su balancín, otra de igual clase, sistema directo de fuerza diez y seis caballos ambas con sus pistones, manómetros y demás piezas accesorias, tres calderas de treinta caballos cada una, cubos de cobre, parrillas, cañerías y demás conductos y aparatos de transmisión, sito en esta ciudad, calle de Amalia esquina á la de la Cera, Distrito Cuarto Municipal, Barrio Séptimo, cuartel hipotecario de Occidente señalado dicho edificio fábrica con los números dos y cuatro en la primera calle, constando de planta baja y cuatro altos con siete puertas exteriores, a saber una principal para entrar a la fábrica, dos de escalera para las habitaciones y las restantes para carbonera, almacenes y otras dependencias”[6].

“L’edifici fabril, que feia cantonada entre els carrers de la Reina Amàlia i el carrer de la Cera, tenia entrada pels números 2 i 4 del primer dels carrers esmentats. Segons la documentació consultada comptava amb quatre pisos d’alçada i combinava, tal com era habitual a l’època, l’existència de la fàbrica amb l’existència d’habitatges que eren llogats als obrers. (...). L’activitat productiva de la fàbrica s’havia vist compartimentada a finals del segle XIX, amb el lloguer dels espais en forma de petits tallers[7] molt diversos que aprofitaven la força del vapor amb la que comptava l’edifici per tal de manufacturar els seus productes”[8].

“El dia 19 de febrer de l’any 1899[9] un gran incendi destruí completament la fàbrica”[10]. Podem copsar la magnitud del foc gràcies a dos periòdics; d’una banda «la Vangurdia[11]» “El edificio donde se inició el incendio es una fábrica rectangular de unos veinticinco metros de fachada á la calle de la Cera, y de veinte á la de Amalia, llegando la fachada de la calle de la Cera hasta unos ocho ó diez metros de la Ronda de San Pablo. (…).  De recia construcción en la parte donde estaban instaladas las dependencias manufactureras, no lo era tanto en el ángulo de las calles citadas, donde había habitaciones de alquiler en todos los pisos y tiendas en los bajos. Tiene dicha fábrica un ancho patio central sin cubierta y da entrada á éste, que tendrá unos quince metros, un corredor ancho y alto de techumbre que tiene entrada por los números 2 y 4 de la calle de Amalia. (…).En la parte de especulación industrial del edificio había instaladas distintas industrias: suponemos que algunas de ellas provisionales. (…). “En el primer piso había una dependencia dedicada á la elaboración de borras en gran escala: era una instalación importantísima. El segundo lo ocupaba parte una industria de retorcido de algodones y la otra parte unos tornos de pulimento de maderas finas. Además había en los otros dos departamentos de la casa grandes talleres de lampistería y carpintería. El departamento de tejidos de borras era propiedad de los señores Rodón y Esteva. En la parte baja é interior del edificio había una importante dependencia propiedad de don José Gaya dedicada á la elaboración y refinería de especies. Este señor don José Gaya es cuñado de los señores Busquets, de la calle de San Pablo, que tuvieron la desgracia de ver consumir sus almacenes por un siniestro idéntico”, i de l’altra «La Reforma»[12] ” Un terrible incendio ha reducido á cenizas la fábrica de tejidos é hilados de los Sres. Argueroces , Pons y Parellada, establecida en la calle de Amalia, esquina á la de la Cera. El siniestro se inició á las siete de la tarde, adquiriendo desde los primeros instantes gran incremento, y propagándose rápidamente á todas las dependencias de la casa. (…) La propagación del incendio á otras casas habría sido de un peligro gravísimo por tratarse de un barrio populoso, en el que abundan las fábricas y almacenes de géneros inflamables. (…) De la fábrica sólo han quedado en pie parte de las fachadas, que amenazan hundirse. Todo lo demás ha sido pasto de las llamas. En el edificio incendiado había establecidas tres industrias: algodonera, de lampistería y depósito de especies. Se han perdido todas las existencias”.

“La notícia posa de manifest que la fàbrica ja no funcionava com a una unitat de producció conjunta, sinó que, de la mateixa manera que moltes d’altres instal·lacions industrials de la ciutat, s’havia anat compartimentant i cedint els espais en lloguer per a petites empreses[13] que necessitaven la força del vapor per a desenvolupar la seva activitat”[14].

Després de l’incendi, i atesa “la necessitat de líquid dels propietaris per a reparar l’edifici fabril motivà la venda de la part de la instal·lació industrial ocupada pel pati”[15], part que fou segregada i venuda 1901 al fabricant de licors Antoni Tortras i Codina, el qual va construir un edifici segons el projecte de l'arquitecte August Font i Carreras, on instal·là la destil·leria Tortras. Aquest fou incendiat durant la Setmana Tràgica i reconstruït posteriorment. A la segona dècada del segle XXI fou totalment reformat degut al seu mal estat. Amb relació a les edificacions del carrer de la Reina Amàlia, aquestes després de l’incendi es mantingueren en peu; a la dècada del 1990 foren enderrocats per a construir-hi una nova promoció d'habitatges.

 

---

---

Bibliografia