Amb l’aparició de les primeres fàbriques d’indianes a Barcelona, sorgeix un nou tipus d’edificació: la casa-fàbrica. No es coneix gaire de com era la seva distribució interna, doncs el projecte presentat per obtenir la llicència municipal, obra d’un mestre d’obres de confiança, només dibuixava una simple delineació de la façana, car era l’únic “’aspecte regulat per les ordenances, és a dir, l’àmbit públic de les construccions”[1]. Eren, en el seu conjunt, unes construccions adscrites estilísticament al neoclassicisme acadèmic, amb una “una tipologia arquitectònica nova que combinava els usos d’habitatge (la casa) amb els industrials (la quadra), i que s’estructurava entorn d’un mateix espai, le cour carré, un pati quadrat al voltant del qual s’organitzaven les activitats productives”[2].
El negociant Miquel Comerma s’establí al barri del Raval, a la zona propera a les Drassanes, terrenys fins aleshores ocupats per hortes. En aquell sector el comerciant Rafael Sabadell presentà una “proposta d’obertura de nous carrers entre els de Trenta Claus i santa Madrona i la urbanització de tot el sector”[3], pla aprovat per l’Ajuntament l’any 1837. “Aquest sector de la ciutat d’hortes i antics prats d’indianes va ser ocupat amb certa predilecció pels primers edificis industrials moderns. Com pot apreciar-se en els plans urbanístics, lluny de les parcel·lacions estretes i profundes del barri de Sant Pere, els edificis previstos en aquest sector eren de més gran dimensió, en forma de pavellons compactes, però amb una gran necessitat de disposar d’accessibilitat viaria. Per aquest motiu, partint que el patró màxim d’amplada de carrer no superava la del carrer Nou de la Rambla, aquests edificis consumien una gran quantitat de superfície de façana i en conseqüència les illes de cases eren de dimensions mitjanes o petites”[4].
Miquel Comerma construí en una d’aquestes parcel·les l’any 1839 una fàbrica de vapor de filats i teixits, “al carrer novament obert que anava des del de Trenta Claus fins a santa Madrona, que portarà el nom de carrer de Mina”[5], cantonada amb el carrer del Cid.
Mesos després, mentre s’estava construint la fàbrica, demanà l’ampliació d’aquesta afegint un quart pis, i l’any següent, “feia modificar novament el projecte amb la introducció d’algunes reformes, perllongant l’edifici i augmentant del nombre de plantes, fins a esgotar l’alçada màxima permesa, amb un edifici de cinc plantes”[6]. Aquest espai industrial serà destinat a lloguer, ocupat per diverses empreses del ram dels filats i teixits .
La fàbrica en data indeterminada fou enderrocada i s’hi construïren habitatges.
[1] Artigues i Vidal, J.; 2011, pàg. 259
[2] Artigues, J., Mas F., 2013
[3] Artigues i Vidal, J. i Mas i Palahí F.; 2012 pàg. 514
[4] Artigues i Vidal, J. i Mas i Palahí F.; 2012 pàg. 514
[5] Artigues i Vidal, J. i Mas i Palahí F.; 2012 pàg. 514
[6] Artigues i Vidal, J. i Mas i Palahí F.; 2012 pàg. 514
Bibliografia
Artigues i Vidal, J.; 2011, “Les fàbriques d’indianes com a model d’espai fabril”, Barcelona Quaderns d’Història, Núm. 17, Ajuntament de Barcelona, pàg. 253-279
Artigues i Vidal, J. i Mas i Palahí F.; 2012, “El model de casa fàbrica als inicis de la industrialització. Registre de fàbriques de Ciutat Vella de Barcelona 1738-1807 / 1808-1856”, Ajuntament de Barcelona
Artigues, J., Caballé, F., Tatjer, M.; 2013 “El llegat fabril al nucli antic de Barcelona: cens de fàbriques i edificis actuals de Ciutat Vella amb activitat industrial entre el segle XVIII i principis del XX”, MUHBA, Ajuntament de Barcelona, Institut de Cultura
Artigues, J., Mas F., 2013, “Indianes 1736-1847”, MUHBA Guia d’Història Urbana, Núm. 14, Ajuntament de Barcelona
Hernandez-Cros J. E.; (direcció), 1987, ”Catàleg del patrimoni arquitectònic històric-artístic de la ciutat de Barcelona”, Edició a cura del Servei de Protecció del Patrimoni Monumental, Ajuntament de Barcelona
Sánchez, À.; 2012, “Indianes, 1736-1847 Els orígens de la Barcelona industrial”, MUHBA, Ajuntament de Barcelona