Amb l’aparició de les primeres fàbriques d’indianes a Barcelona, sorgeix un nou tipus d’edificació: la casa-fàbrica. No es coneix gaire de com era la seva distribució interna, doncs el projecte presentat per obtenir la llicència municipal, obra d’un mestre d’obres de confiança, només dibuixava una simple delineació de la façana, car era l’únic “’aspecte regulat per les ordenances, és a dir, l’àmbit públic de les construccions”[1]. Eren, en el seu conjunt, unes construccions adscrites estilísticament al neoclassicisme acadèmic, amb una “una tipologia arquitectònica nova que combinava els usos d’habitatge (la casa) amb els industrials (la quadra), i que s’estructurava entorn d’un mateix espai, le cour carré, un pati quadrat al voltant del qual s’organitzaven les activitats productives”[2].
L’any 1829 l’empresari Francesc Saldas tenia una fàbrica de teixits al barri de sant Pere. L’any 1839 es trasllada al barri del Raval, on construeix una fàbrica destinada a la introducció de la filatura, al carrer de la Reina Amàlia, limitant amb l’antic Jardí Botànic, situat davant la presó de la Reina Amàlia o presó vella.
Aquest edifici, situat en un dels sectors de més gran concentració industrial, era en realitat la implantació d’una tipologia de casa fàbrica que cinc anys més tard entrarà de ple en el procés de vaporització; consistia en un tradicional primer cos de casa alineat amb el carrer de la Reina Amàlia, el desplegament de dues “quadres” enfrontades al voltant del pati de treball i al fons de la parcel·la les calderes i la màquina de vapor”[3].
L’any 1844 es demana llicència per una remunta de dues plantes de l’edifici original.
El 1850 trobem en aquell espai fabril dues societats en règim de lloguer, la raó social d’Armengol Llibre y Cía , i Pascual Hnos. y Cía.
L’any 1859 la fàbrica patí un incendi, i es va haver que reconstruir.
La fàbrica canvia de propietat i passa ara a mans del conegut fabricant barceloní, Martí Rodés Planas. L’any 1863 Martí Rodés es casa amb Àngela Morell Puget; un germà d’aquesta, Josep Morell Puget s’associà amb Santiago Murillo Nadal, creant una nova companyia Santiago Murillo i José Morell, la qual va llogar l’antiga fàbrica Saldas o Saldes.
La fàbrica, ara anomenada Morell y Murillo, es dedicava a la fabricació i venda de filats i teixits de cotó.
L’any 1882 aquest establiment era conegut per la raó social de Jaime Morell y Cia. Aquell mateix any, la fàbrica “va patir un accident molt important, una gran explosió de les calderes de la màquina de vapor que afectà tot l’edifici”[4], matant diversos treballadors, incloses criatures.
Durant la dècada dels anys seixanta del segle XX la fàbrica fou enderrocada per a construir habitatges.
[1] Artigues i Vidal, J.; 2011, pàg. 259
[2] Artigues, J., Mas F., 2013
[3] Artigues i Vidal, J. i Mas i Palahí F.; 2012, pàg. 518
[4] Artigues i Vidal, J. i Mas i Palahí F.; 2012, pàg. 520
Bibliografia
Artigues i Vidal, J.; 2011, “Les fàbriques d’indianes com a model d’espai fabril”, Barcelona Quaderns d’Història, Núm. 17, Ajuntament de Barcelona, pàg. 253-279
Artigues i Vidal, J. i Mas i Palahí F.; 2012, “El model de casa fàbrica als inicis de la industrialització. Registre de fàbriques de Ciutat Vella de Barcelona 1738-1807 / 1808-1856”, Ajuntament de Barcelona
Artigues, J., Caballé, F., Tatjer, M.; 2013 “El llegat fabril al nucli antic de Barcelona: cens de fàbriques i edificis actuals de Ciutat Vella amb activitat industrial entre el segle XVIII i principis del XX”, MUHBA, Ajuntament de Barcelona, Institut de Cultura
Artigues, J., Mas F., 2013, “Indianes 1736-1847”, MUHBA Guia d’Història Urbana, Núm. 14, Ajuntament de Barcelona
Hernandez-Cros J. E.; (direcció), 1987, ”Catàleg del patrimoni arquitectònic històric-artístic de la ciutat de Barcelona”, Edició a cura del Servei de Protecció del Patrimoni Monumental, Ajuntament de Barcelona
Sánchez, À.; 2012, “Indianes, 1736-1847 Els orígens de la Barcelona industrial”, MUHBA, Ajuntament de Barcelona