Palau de la Inquisició- Audiència Reial

La Barcelona dels Àustries ( tornar al mapa)

El Palau Reial Major de Barcelona és un conjunt d’edificis que fou la residència a Barcelona dels comtes de Barcelona i reis d'Aragó. Amb l’arriada dels Trastàmara, el palau  s'anà abandonant com a residència reial a poc a poc, fins a arribar en temps dels Reis Catòlics en què el palau “arribà a ésser desafectat de la cort, i durant el segle XVI, fou repartit entre el Tribunal de la Inquisició i l’Audiència Reial”[1].

El Palau de la Inquisició

Els darrers anys del regnat de Ferran el Catòlic van representar per la ciutat de Barcelona l’arribada de l’absentisme reial permanent, i aquest acabà cedint totes aquelles estances sense funció oficial atribuïda al Sant Ofici. “Ferran, que havia aconseguit transformar la Inquisició en un tribunal sota l’autoritat directa de la monarquia, i no com succeïa en terres de la Corona d’Aragó que estava sota l’autoritat diocesana, va voler reforçar-ne l’autonomia ubicant-la al seu propi palau[2]” de la ciutat de Barcelona, tot transferint-li tota l’àrea que s’articulava al voltant del verger, inclosa l’ala que el tancava la Davallada de la Seu; “en canvi, tot indica que durant els primers anys del tribunal encara no disposava de l’espai estable d’actuació processal conegut posteriorment com a el tribunal major”[3]. La Inquisició, però, era adjudicatària d’una cessió en precari dels espais, és a dir, la propietat continuava corresponent al Reial Patrimoni, i aquesta no disposava de cap títol que justifiques la donació reial de l’edifici.

La implantació de la Inquisició al Principat va tenir una forta oposició tant del Consell de Cent com de la Diputació del General, que manifestaven que la seva implantació anava en contra de les constitucions, els privilegis, les lleis de la terra i l’observança d’aquelles al Principat. A finals de 1486 i la primera meitat de 1487, però es va veure la definitiva consolidació del nou Sant Ofici al Principat.

L’any 1487, doncs, la Corona cedeix a la Inquisició aquests espais del Palau Reial, i l’any següent comença la construcció precipitada de dos apartaments per a condemnats a reclusió indefinida[4], les estances de l’Alcaid i la presó pública, estructura rectangular adossada a la caixa palatina[5], situada dins l’antic el verger, ara pati, a tocar de les muralles romanes. Al pati  s’hi accedia per l’antic portal menor, aleshores esdevingut la porta del Palau de la Inquisició[6].

Just per sobre la porta del Palau de la Inquisició, inicialment s’hi van ubicar els òrgans públics del tribunal, com la Receptoria[7]. Just a l’altra banda del pati s’hi ubicà el Tribunal menor, i sobre d’aquest l’Arxiu secret i camereta fiscal; tancava el pati els apartaments de l’alcaid[8] que ocupaven la part alta de la primitiva galeria septentrional del verger. A la zona per sobre el carrer Tapineria, lluny de mirades de curiosos i impossibilitant el contacte entre els presos i el veïnat, s’hi ubicaren les presons secretes, utilitzades als encausats per matèria de fe, disposades “al sector més recòndit i elevat que oferia l’àrea assignada al tribunal, sobre el pas de ronda de l’antiga muralla, torres incloses”[9]. 

Un cop demolida la Casa de les Escrivanies, per poder construir el Palau del Lloctinent, l’any 1555, la Inquisició perd l’espai on des de feia uns anys s’havia traslladat la Receptoria, expulsada prèviament del sector destinat a les sales civils de l’Audiència. Per dotar d’espais per la Inquisició “la monarquia hagué de renunciar definitivament al darrer espai residencial que encara havia retingut durant les dècades de la transició del segle XV al segle XVI, l’apartament reial o apartament jussà del palau petit”[10]. A partir d’aleshores aquest espai del palau petit serà conegut com a tribunal major, format per una avantsala i la sala de l’audiència, àrea d’autorepresentació pública de la institució.

A la penúltima planta de l’avantcambra del palau petit ja feia temps que ubicava l’espai d’actuacions processals,  sobre crims de fe i el seu arxiu secret de processos i sentències. Per sobre hi trobarem el “quarto del inquisidor más antiguo”[11] , situat a la quarta i “darrera planta del palau petit, sota les golfes. D’aquesta manera, a més de tenir comunicació ràpida i directa amb el tribunal a qualsevol hora, l’inquisidor es podria beneficiar de la sortida a peu pla al cobejat terrat major”[12], “, a través del qual comunicava amb les estances residencials del Sant Ofici de l’extrem contrari del terrat, les ubicades a l’última planta de l’ala paral·lela a l’actual carrer dels Comtes, damunt les sales de l’Audiència”[13].

Un cop la Inquisició va instal·lar-se a les dues plantes superiors del palau petit, “no va modificar significativament l’estructura baixmedieval heretada, la qual el Sant Ofici amb prou feines va condicionar superficialment per les noves estructures. Va ser així, doncs, que les estructures de les dues plantes superiors van sobreviure fins a la demolició de 1837 (...). Ni de lluny no havia ocorregut el mateix, però amb les tres plantes inferiors de l’estructura llavors enderrocada, totes profundament transformades durant l’etapa renaixentista”[14], ja que “a les acaballes dels anys setanta del segle XVI, els problemes de capacitat de l’Arxiu Reial van portar a decretar-ne una gran ampliació mitjançant la subdivisió vertical de la sala petita, en dues estances cobertes per voltes de rajola plana”[15].

El Palau Reial seu l'Audiència de Catalunya

L’any 1493 el rei Ferran II, el Catòlic, a les  Corts de Barcelona de 1493, crea l'Audiència de Catalunya[16], “amb caràcter d'Audiència del Rei. Tenia la seva seu a Barcelona, com a capital de Catalunya, i era el més alt tribunal judicial del Principat, perquè en cap causa es podia apel·lar fora de les fronteres catalanes[17]”. “La Reial Audiència apareix com el nucli de l’administració reial a Catalunya”[18].

L’any 1542, a les Corts de Montsó, l’emperador Carles determinava la construcció a expenses de la Diputació del General, dins el complex del Palau Reial, “de dues estances dignes i suficients per acollir les dues sales civils de l’Audiència i el Consell Reial o Real Acuerdo, és a dir, la reunió de ministres que les conformaven per donar resposta a les consultes elevades pel lloctinent general del Principat cada vegada que es requeria el seu assessorament en matèria de govern”[19].  Començarà així, l’any 1545, la gran reforma renaixentista del complex palatí.

S’iniciaren les obres amb la construcció de les noves sales per a l’exercici de la justícia civil, situades sobre l’antic portal menor, aleshores esdevingut la porta del Palau de la Inquisició, a l’espai que avui en diem Tinellet: “la justícia civil, quedava doncs al costat dels oficials de la Inquisició”[20]. La inquisició era expulsada de la planta noble de l’ala occidental, on tenia la Receptoria[21], retenia, però, “sengles espais a banda i banda del portal menor o porta d’entrada al verger, a la planta baixa, a més de tota la segona planta o planta superior, amb accés lateral des del terrat major”[22]. També es procedí a la renovació de les seves façanes, tant les que donaven al verger[23] com la que donava a la futura plaça de sant Iu.

A la vegada “Es tiren a terra les estructures que havien acollit al segle XV la seu de la Governació i de la Tresoreria; el solar resultant va ser reconvertit llavors en hort o espai enjardinat amb tarongers que les monges de santa Clara van heretar l’any 1720”[24][25], l’anomenat  Hortet del rei o pati dels tarongers de l’Audiència.

L’any 1465 s’havia començat a plantejar l’enderrocament d’alguna part de l’estructura de l’antic palau de santa Eulàlia, bastida al segle VI, però no serà fins ara, a mitjan segle XVI, que es durà a terme l’enderrocament total de l’antic palau del bisbe.  Això comportà, que el saló del Tinell, ara transformat  en la nova sala del negoci o sala dels escrivans[26], tingués un nou accés “mitjançant la construcció d’un nou portal[27] renaixentista obert al mur que havia estat tradicionalment la capçalera cega de la sala, atès que per darrere sempre s’hi havia erigit el Palau de santa Eulàlia. La sala era dotada així d’un accés solemne situat just davant de la porta lateral de la catedral”[28]. Per potenciar la solemnitat de la nova façana es va col·locar a  banda i banda del portal, dos grans finestrals presidits per l’escut de la Diputació, que encara avui en dia es poden observar. També es va construir una escala monumental que hauria de permetre pujar al portal d’accés.

Un cop acabades les sales civils de l’Audiència, situades al voltant de l’antic verger de palau, amb entrada per carrer Davallada de la Seu[29], la Diputació del General, i d’acord allò que s’havia acordat a les Corts de 1542, l’any 1549 inicia la construcció del Palau del Lloctinent, espai que hauria d’acollir les sales de justícia criminal de l'Audiència de Catalunya[30] i la residència del lloctinent general, que n’era el president.

El 1548 es presentà la maqueta del projecte, sota disseny i direcció del mestre fuster Antoni Carbonell, i l’any 1549 s’iniciaren les obres del conegut com a Quarto nuevo o Palau del Lloctinent amb la demolició de les construccions que formaven part del Palau Reial situades al carrer de les Escrivanies[31], i la compra d’altres cases situades al carrer de les Escrivanies[32].

L’any 1555 es donen per acabades les obres. L’edifici resultant és una construcció, de regust marcadament gòtic,  de planta sensiblement quadrada amb un pati central, de traçat renaixentista, des d’on “s’accedeix a l’escala integrada en el cos de la casa, al mode dels palaus italians, deixant lliure el pati”[33], per arribar al pis superior on ens trobem una galeria d’ordre toscà; consta de tres façanes de gran sobrietat, de composició simètrica, amb pervivències d’estil gòtic. Per poder unir l’antic Palau Reial i la nova construcció es va construir l’anomenada torre del Rei Martí[34], que “resol el carregament entre els dos cossos de l’edifici”[35].  La torre mirador[36], que s’eleva vora 18 metres sobre el terrat major, “quedava culminada per la cuculla[37] que havia de cobrir el mirador amb una teulada de tipus dit d’escama de peix que alternava teules vidriades de color verd i groc”[38][39]. L’edifici està “dotat de soterranis que tracten d’aprofitar el desnivell existent entre el costat de ponent i el costat de llevant del solar per aconseguir uns mínims d’il·luminació i ventilació, es veu definit per les tres façanes que tanquen el rectangle adossat a la vella caixa palatina. A les seves parts baixes, s’hi va reaprofitar la pedra sense escairar resultant de la demolició de les estructures aixecades en temps del rei Martí, raó per la qual hi trobem tantes inscripcions hebrees procedents del fossar de Montjuïc i fetes dur pel monarca”[40].

“Que l’edifici estigui dominat obsessivament per l’escut de la Generalitat, que paga les obres, l’absència de qualsevol referència a la corona a què va destinat, la manca de tota solemnitat, o del to emfàtic que sembla adient a allò que fa referència a la dignitat reial (les portes dovellades, per exemple, expressen millor l’ideal de sòbria noblesa i contenció del patriciat urbà que la presència de l’alter ego del rei) tenen tot plegat, el caràcter d’una imposició. No resulta sorprenent que els virreis consideressin la mansió poc adequada a llur dignitat i que, amb l’excusa de diverses incomoditats, no l’habitessin mai”[41][42].

Amb la reforma per crear les sales civils de l’Audiència, a una banda, i bastir el Palau del Lloctinent, a l’altra, es va configurar la nova placeta cívica[43] de sant Iu, adquirint “la forma i les proporcions mantingudes fins a la construcció de l’actual llotja neogòtica, a mitjan segle XX”[44].

El Palau Reial al segle XVIII

Durant els bombardejos de la guerra de Successió Espanyola el conjunt palatí quedà força malmès[45], i calgué reparar cobertes i façanes.

Amb la victòria de les forces borbòniques i la promulgació del decret de Nova Planta, publicat a Catalunya el 1716, l’antiga Reial Audiència és abolida; fou  restablerta després de donar-li una nova estructura, i es decidí que deixaria el Palau Major per instal·lar-se a la Casa de la Diputació del General.

Quedava, doncs, tot d’espais al Palau ara buits[46], que la nova monarquia oferí  a la comunitat de monges benetes de sant Antoni i santa Clara, monestir de les quals havia quedat en molt malt estat a causa dels bombardeigs, i que ara, estava plenament afectat per la construcció de la Ciutadella

Les monges, doncs prenen possessió d’allò que havien estat les sales civils de l’Audiència, i adaptaren el palau a les noves funcions, introduint estructures barroques en el conjunt. “Tot i mantenir intacta la façana que donava al verger, segons que s’havia pactat amb el Sant Ofici, a poc a poc les monges van anar alterant el sector (façana del carrer dels Comtes inclòs) en funció de les seves necessitats[47], fins a no deixar gairebé res del que havia estat l’estructura històrica d’origen medieval reformada al segle XVI”[48]. L’antiga sala del negoci , el saló del Tinell, es transformarà en la nova església conventual, i així desapareixerà pels barcelonins el saló del tron, fins després de la Guerra Civil Espanyola, quan les monges són expulsades, i es descobreix el saló, que fins aleshores es pensava perdut.

L’any 1754 els metges de Barcelona van realitzar una petició al monarca de restauració de la Facultat de Medicina a Barcelona, tancada, com tota la universitat, arran del decret de Nova de Planta[49]. Se’ls aconsella que demanessin una Acadèmia, i no una Facultat, i l’any 1770 s’autoritza l’Acadèmia de Medicina de Barcelona[50]. Aquesta va tenir diverses seus provisionals, fins que l’any 1789 van ocupar les dues plantes ocupades a l’Arxiu Reial a l’antic Palau Reial[51^], on es va estar fins a l’any 1820. Tornarà a ocupar l’antic palau de 1824 a 1835.

L’any 1798 s’inicia la darrera modernització del Palau de la Inquisició, amb la construcció de la nova Casa de l’Alcaid[52], apartaments que havien ocupat tradicionalment la part alta de la primitiva galeria septentrional del verger, i que aleshores es trobaven en estat de ruïna i, per tant, es decideix construir de nou. “Es va estendre la seva estructura per sobre la capella dels mercedaris, dita de santa Eulàlia[53], fins a enllaçar-ne la façana amb l’aresta de la torre romana número deu, i crear uns magatzems semisoterranis amb entrada pel carrer de la Tapineria”[54].

El Palau Reial al segle XIX

El 1808 el Sant Ofici és dissolt per les autoritats napoleòniques, durant l’ocupació francesa d’Espanya (Guerra del Francès), i la Inquisició es veu obligada a abandonar el palau. L’any 1809 les autoritats napoleòniques dicten un decret de supressió general dels ordes monàstics amb desamortització dels seus béns a favor de la hisenda pública. Un veí que “habitava dues cases de la cantonada Tapineria amb la Baixada de la Canonja va poder adquirir del crèdit públic el sector del Palau de la Inquisició (plantes superiors) i de la capella de sant Pere Nolasc (planta baixa) que limitava amb les seves cases i va procedir a la demolició de les estructures, muralla romana inclosa”[55^]; sobre el solar resultant va construir l’ampliació de les seves cases.

Acabada la Guerra del Francès, i el retorn al tron de Ferran VII, aquest l’any 1814 decreta restabliment Sant Ofici: “els oficials del tribunal de la Inquisició tornen al palau, però van trobar la destrucció d’una part, i degradació general experimentada pel conjunt palatí durant els anys d’absència del tribunal, particularment a l’etapa en què havia estat ocupat per l’exèrcit francès”[56].

El març de 1820, durant el Trienni Liberal, el Palau de la Inquisició fou assaltat i cremat, quedant en “en estat de ruïna completa, sense més excepcions que l’entrada principal (per restar encabida entre les estructures assignades al convent de sant Antoni i santa Clara) i la Casa de l’Alcaid (que també limitava amb les monges)”[57]; queda destruït també la major part del material de l’Acadèmia de Medicina.

El mateix any, l’Estat venia en pública subhasta una gran part del palau que aviat fou substituïda per cases particulars de renda”[58]. “D’aquesta manera, entre finals de 1837 i inicis 1838, el palau petit, com la resta del Palau de la Inquisició no compartida amb el monestir de santa Clara, va ser arrasat fins als fonaments per facilitar la venda dels solars”[59]. En els solars resultants, un cop subhastes, s’hi construïren blocs de pisos, que van continuar dempeus fins als anys quaranta del segle XX .

L’any 1835 les monges es veuen obligades a abandonar el monestir, per ordre del Capità General. “En tornar-hi, el 1855, no se'ls reintegrà el convent sencer, perquè a l'edifici dels Virreis s'hi havia d’instal·lar l'Arxiu de la Corona d'Aragó”[60][61].  A partir d’aleshores, a ulls dels barcelonins, el Palau de Lloctinent, serà vist  com a edifici independent de la resta del Palau Major.

El mateix any 1835, l’antiga Capella Reial passa a formar part dels béns eclesiàstics afectats per la desamortització de Mendizábal i va ser destinada a diversos usos: així, acollirà l’escola de Primer Ensenyament de don José Carreras (1822), un magatzem de decorats del Teatre del Liceu (1850), una impremta de periòdics i, finalment, un taller dels escultors (1862), fins que l’any 1879 s’hi crea el Museu Provincial d'Antiguitats, que hi tingué la seva seu fins a l’any 1932.  L’any 1866 la capella fou  declarada monument historicoartístic, el primer monument a rebre aquesta distinció.

El Palau Reial al segle XX: la seva reconstrucció historicista

A inicis del segle XX, el que resta en peus de l’antic Palau Reial Major és la Capella Reial, el Palau del Lloctinent, el saló del Tinell, i les edificacions al voltant de l’antic verger medieval, que són en mans de Museu Provincial d'Antiguitats, l’Arxiu de la Corona d’Aragó, i  les monges clarisses respectivament. “Arrasat fins als fonaments el Palau de la Inquisició i radicalment transformat el sector ocupat per les monges de santa Clara, no va restar cap més testimoni patent de l’antic Palau Major, als ulls dels barcelonins, que la Capella de santa Àgata”[62].

Arran de la Guerra Civil Espanyola les monges han d'abandonar el convent, i la “Generalitat se'n va incauta a fi que no es destruís. Quan l'any 1939 les religioses volgueren tornar, es trobaren amb la sorpresa que s'havia descobert el Tinell i s'havia començat a restaurar. Perquè si bé per la documentació se sabia que la sala de Paraments del Palau Major havia d'existir, no es coneixia el seu emplaçament exacte, ja que en construir-s'hi dintre l'església de santa Clara, s'havia tapat la seva estructura gòtica”[63]. Així doncs, es durà a terme el desmuntatge de l’estructura barroca de la sala per “retornar” a l’esplendor del gòtic.

Es realitzà, aleshores, un estudi del conjunt i és proposar fer desaparèixer les petjades arquitectòniques posteriors al segle XIII i XIV, tot intentant retornar la imatge que en aquell moment hauria tingut[64]. Amb relació a la façana de la plaça del Rei, “les imatges mostren que no existien finestres coronelles ni restes d'elles, com van ser col·locades ex professo i de quina manera en la façana va passar a predominar el mur llis sobre les obertures, tal com hauria de ser en edifici civil del gòtic meridional”[65]. Així doncs, les finestres coronelles que avui en dia podem observar a la façana de la plaça del Rei són una invenció, basada en una hipòtesi historiogràfica. També es van reconstruir els rosetons seguint el model d’algunes restes conservades. La porta renaixentista que havia servit per accedir a les dependències de l’Audiència, i posteriorment a l’església del convent de santa Clara fou desmuntada i traslladada a l’edifici de la plaça de sant Iu, on fou col·locada com entrada a l’antic verger. 

A la plaça de sant Iu, es va obrir la mencionada entrada, i a la façana posterior del Tinell, amb finestres del segle XVI amb l’escut Diputació a la part inferior, i del segle XVII a la part superior, es creà una desafortunada llotja historicista que anul·lava la percepció de la façana projectada al segle XVI.

Amb relació a l’antic verger o jardí de palau, aquest feia molt temps que havia desaparegut, i al seu voltant es trobaven tot d’edificacions amb una estructura renaixentista. S’acordà aleshores fer-ne una moderna reconstrucció que pretengué restablir l’estructura gòtica precedent i donar així un mateix estil a tot l’edifici”[66], “restaurant tot el conjunt amb un criteri excessivament medievalitzant”[67] : l’arquitecte municipal Adolf Florensa va monumentalitzar l’espai d’entrada amb un nou pòrtic d’accés, provinent de la plaça del Rei,  i canvià de lloc els elements constructius.  També es reconstruí la façana que dóna al carrer dels Comtes, “segons la imatge que podria haver tingut al segle XIV”[68]; es van recol·locar finestres coronelles allà on es creia que haurien pogut existir, i l’antiga porta d’accés al palau de la Inquisició fou reconvertida en una finestra amb reixat; es mogué també de lloc l’escut de la reial. Es tiraren totes les estructures internes creant-ne de noves, com per exemple la reconstrucció de la galeria doble[69] que es creia que el rei Martí l’Humà havia aixecat en aquell espai. A la dècada dels anys setanta del segle XX s’executaren uns contraforts, per reforçar l’estructura del Tinell, que taparen, en part, les finestres romàniques que havien sortit a la llum durant l’enderroc de les estructures als anys cinquanta, i que  havien estat reconstruïdes.

Amb relació al palau petit o cos gòtic intermedi, aquest havia estat tirat a terra, i en el solar resultant s’hi va construir un bloc de pisos, que van continuar dempeus fins als anys quaranta del segle XX. L’any 1959 es va aixecar la recreació historicista actual, sensiblement més baix que l’original.

Bibliografia