“Després de l’escomesa d’Almansor de l’any 985 es va fer palès la necessitat de reforçar el sistema defensiu romà, de manera que s’inicià la fortificació dels portals que s’encastellaren. En el portal nord-est o Portal Major (actual plaça de l’Àngel), es bastí el Castell vell, possessió de la família vescomtal; en el portal sud-oest, el Castell nou, propietat també del vescomte; en el portal nord-oest, el Castell del bisbe; mentre que en el portal sud-est, el Castell del Regomir, que inclogué la construcció d’un arc que unia les dues torres de planta circular a banda i banda de la porta d’entrada a la ciutat”[1]. Amb relació a la quarta porta, no serà fins a l’any 1114 que la porta és “anomenada amb un nom específic, la porta episcopalis, que es repeteix dos anys més tard. Aquesta ha de ser una de les portes a què es refereix Alexandre III en les butlles enviades al bisbe de Barcelona el 1169 i 1176, confirmant les seves possessions”[2]. En aquestes butlles s’esmenten les turres quae dicuntur Archdiaconales, ja que l'arxidiaca tenia drets sobre les torres de la porta i propietats als peus de cadascuna.
“La transformació de tres dels portals en castells (castell Vell o Vescomtal de la porta Major, castell del Regomir i castell Nou) cal entendre-la en un sentit arqueològic, en tant que la construcció antiga es devia convertit en una fortificació renovada, però també i essencialment en el sentit de fortalesa infeudada i dotada de drets jurisdiccionals. Res se’n pot saber arqueològicament parlant, atès que sucumbien al llarg del segle XIX sense ni deixar pràctica documentació gràfica. Això fa impossible seguir-ne la naixença i creixement documental, una pèrdua cabdal atès que representaven de ben segur els primers estadis de transformació senyorial de la muralla”[3].
Així doncs aquesta estructura defensiva fou reedificada al segle X per Borrell II. “Segons Pujades, a la Crònica de Catalunya (llibre XIV, capítol XXXIV), els vescomtes vivien en aquest castell, que també era conegut com a Castell d’Hèrcules. Segons Carreras Candi, aquesta porta justificà la consolidació, vers l’any 1100, de la vilanova construïda al voltant del camí vers Montjuïc-Llobregat. A més, afegí que la refortificació i l’engrandiment del castell devien provocar la desviació del carrer del Call i l’aparició d’una petita placeta en la qual els jueus tenien la fleca on es confeccionava el pa alís. El mateix autor agregà que el Castell Nou comunicava amb les cases veïnes per mitjà d’un pont, encara que no en descrigué les característiques ni els usos bàsics”[4].
“El 6 de juliol de 1533 s’enfondrà una part important del seu parament, que havia estat declarat ruïnós al segle anterior a causa dels efectes del terratrèmol de 1428. Uns quants anys més tard, el 25 de gener de 1554, es va tornar a produir un nou esfondrament i, ja el 1559, Felip II cedí les ruïnes del castell al ciutadà honrat Jaume Dalmau, a canvi que ni ell ni els seus descendents no prenguessin el títol de vescomtes. Vers el 1569 encara hi havia un accés subterrani al Castell Nou pel carrer de la Boqueria i algunes de les seves estances, com també la presó reial –abans que es traslladés a la baixada de la Presó. Però no fou fins a l’any 1572 que el Consell de Cent va ordenar la demolició de les runes del Castell Nou. Aquesta demolició, però, no devia ser realment efectiva, atès que les mateixes fonts documenten, ja l’any 1614, l’enderrocament de la paret d’una torre del Castell Nou que serví als descendents de Dalmau per engrandir la seva residència i comunicar-la amb la finca veïna. Tanmateix la documentació diu que el 1593 s’utilitzaren alguns carreus de pedra procedents del Castell Nou per a la construcció de l’església de sant Josep dels Carmelites Descalços, a la Rambla”[5].
“A part de la ruïna en què es trobava el castell des del segle XVI, cal afegir-hi, encara, la parcial destrucció que visqueren les seves estructures pels projectils del setge borbònic de Barcelona l’any 1714. Aquesta estructura fossilitzada dins la trama del centre de la ciutat acabà desapareixent de manera definitiva el 1846, quan les obres del carrer Ferran portaren a la destrucció parcial de l’illa de cases en la qual es trobava”[6].
[1] Gea i Bullich, M. , Hernández-Gasch, J., 2012
[2] Banks, P. J.; 1977, pàg. 119
[3] Riu Barrera, E.; 2015, pàg. 239
[4] Caballé, F., Castells, E.; 2015, pàg. 12
[5] Caballé, F., Castells, E.; 2015, pàg. 22
[6] Caballé, F., Castells, E.; 2015, pàg. 29
Bibliografia
Banks, P. J.; 1977, “North-Western gate of the city of Barcelona in the 11th. and 12th. Centuries”, Cuadernos de Arqueología e Historia de la Ciudad, Núm. 17, pàg. 117-127
Caballé, F., Castells, E.; 2015 “L’estructura urbana del Call de Barcelona”, MUHBA Documents Núm. 10, Ajuntament de Barcelona, Institut de Cultura
Gea i Bullich, M. , Hernández-Gasch, J.; 2012, “Memòria conjunta de les antigues intervencions arqueològiques al Sector del de Regomir i Correu Vell”, ACTIUM, Alella, pàg. 11
Riu Barrera, E.; 2015, “Els precedents romànics a la capella de Santa Àgata. Castells, palaus i casals sobre la muralla romanocomtal de Barcelona (segles X-XII)”, V Congrés d'Arqueologia medieval i moderna a Catalunya (Barcelona. 22-25 de maig de 2014), Vol. 1 (Monogràfic: La ciutat), pàg. 233-252