Aqüeducte

La Barcelona Romana ( tornar al mapa)


Les ciutats romanes necessitaven d’un subministrament d’aigua constant i copiosa per tal d’abastar els banys públics i privats, fonts, jardins, piscines, habitatges i indústria. És per aquest motiu el subministrament de l’aigua a les ciutats era una funció clau dels serveis públics romans.

És per aquest motiu que en escollir un indret on construir una nova colònia, era important l’abastament d’aigua d’aquesta. Barcino no en va ser una excepció, i per això van escollir una plana rica en recursos hídrics, amb una capa freàtica important que alimentava a les fonts i les deus; d’altra banda la nova colònia estava emmarcada per rieres:  “concretament, la riera de sant Joan, o Merdançar en la documentació històrica, hi passava a tocar pel seu costat septentrional, mentre que la riera de santa Anna o del Pi la trobem en el costat oposat” (1)

Ja des de la seva fundació per tal proveir-la d’aigua construïren un aqüeducte, tot creant al interior de la ciutat un sistema de distribució dissenyat segons els diferents usos de l’aigua, i condicionat per la topografia de la ciutat.

Històricament s’havia pensat en l’existència de dos aqüeductes, el de Moncada i el de Collserola, però els últims estudis demostren que l’aqüeducte de Collserola no és d’època romana sinó posterior. L’aqüeducte de Moncada portava aigua de la mateixa mina de Montcada que dóna origen al Rec Comtal al segle X. L’única evidència arqueològica de l’aqüeducte fora de Ciutat Vella la trobem en una intervenció al carrer del Coronel Monasterio, al barri de Sant Andreu, on es va localitzar una canalització d’opus signinum que cobria una distància de 90 m, amb una amplada d’uns 60 cm que coincideix amb la documentada a la casa de l’Ardiaca. Des d’aquest punt no en tenim referencies documentals o arqueològiques fins al barri de sant Pere; allà, en un plànol de principi del segle XIX trobem dibuixat un tram de l’aqüeducte que passava entre els actuals carrers de Trafalgar i el monestir de sant Pere de les Puel·les; des d’aquest punt continuaria pel carrer de sant Pere Més Alt dirigint-se cap al carrer dels Arcs de Jonqueres, avui desaparegut arrel de l’obertura de la Via Laietana al segle XX; seguiria pel carrer de les Magdalenes, on al número 25 es va trobar en una intervenció l’any 2004 una estructura feta amb grans carreus que correspondria a un pilar de l'aqüeducte; al mateix carrer als números 13-15 s’ha descobert quatre bases dels pilars de l’aqüeducte romà;  una mica més endavant a la plaça Vuit de Maig es conserven íntegres quatre arcades de l'aqüeducte romà, els seus pilars i també la canalització que aquestes sustenten; seguiria pel   carrer de Capellans, fins arribar a la plaça Nova, on en el seu subsòl s’han trobat restes arqueològiques que documenten la presència de dues conduccions paral·leles: l'existència d’aquestes dues entrades d'aqüeducte han estat relacionades amb una divisió de l'aqüeducte de Montcada abans d'entrar a la ciutat per funcions diferents dins la muralla del recinte. Aquest hipotètic divisorium castellum on es dividiria la conducció provident de Moncada en dues, que entrarien a Barcino pel costat de la porta Praetoria (per l’actual Casa de l’Ardiaca).  “La longitud total del aqüeducte és de 11,3 Km, amb una diferència d’altura entre l’inici a Montcada, i l’entrada de l’aqüeducte a Bàrcino de 18,12 m que equival a un pendent mitjà d’ 1,6 m / km ”.(2)

Es  creu que l’aqüeducte fou construït al llarg del segle I, poc després a la fundació de la colònia. Al segle IV, l’aqüeducte continua funcionant, així com la distribució interna de l’aigua, dons en aquella època es construeixen o remodelen noves domus, i la majoria disposen del seu conjunt termal, la qual cosa ens porta a pensar que hi hauria un cabdal regular d’aigua a la ciutat. Segurament és vers els segles IX – X, quan l’aqüeducte deixa de funcionar i es comença a construir al Rec Comtal. (3)
.

Retornant al nostre recorregut de l’aigua, una vegada l’aqüeducte es divideix, hipotèticament, en dues canalitzacions a l’alçada del divisorium castellum, una d’aquestes canalitzacions, la de la dreta, amb la seva alçada i el seu pendent, només podria descarregat a la part més alta de la ciutat: al  Mons Taber , a un dels laterals del forum, descarregant per sobre del nivell de la circulació del forum; allà hauria de trobar-se un castellum aquae –una cisterna-, que podria estar monumentalitzat en forma d’una font i, potser, un nimfeu, com seria d'esperar en un emplaçament tan privilegiat, proporcionat aigua al temple d'August, amb una hipotètica piscina que l’envoltava.

Aquest  castellum aquae hauria estat ideal per distribuir l'aigua a través de conductes al sector occidental de la ciutat, on trobem zones comercials i residències privades, amb jardins privats i balneas; però hauria estat més difícil de proporcionar un subministrament adequat d'aigua per banys públics (els de la plaça sant Miquel i els banys fora muralla al carrer Regomir) ubicats al sector sud de la ciutat, degut l’existència d’una segona elevació a uns 125 m al sud-est del Mons Taber - l’actual església dels sants Just i Pastor coincideix amb el punt de màxima elevació del turó sud-est de Barcino-.

Per això els nous estudis (4) proposen l’existència d’un segon punt distribuïdor d’aigües a l’àrea més elevada del turó sud-est de Barcino. Aquest castellum secundari podria haver facilitat la distribució d'aigua a pressió en aquest sector de la ciutat que difícilment es podria haver aconseguit per conduccions provinents castellum del forum. Aquest castellum es trobaria al bell mig de l’església gòtica de Sant Just: al 1723 al aixecar-se el paviment de l’església es va localitzar un mosaic, “així com d’altres estructures (pous, conductes i galeries) que s’han de vincular –sense cap reserva– a la xarxa distribuïdora d’aigua d’època romana ”. (5)
Els arqueòlegs pensen que l’església no es va construir per què si en aquest indret, sinó que hi hauria “quelcom” anterior que determinés o condicionés l’orientació de la nova edificació: es creu que aquest edifici anterior, d’època romana, podria ser un castellum aquae amb nimfeu, fontana, petit temple, etc., que més tard fou cristianitzat. A la vegada els arqueòlegs es pregunten “si aquest procés de cristianització es va donar a partir de les estructures localitzades en superfície (castellum aquae amb nimfeu, fontana, petit temple o altres), o té el seu origen en les estructures hidràuliques soterrades de l’església de Sant Just (dipòsits, pous, conductes), cosa que d’altra banda tampoc seria estranya ”. (6) La última hipòtesi , apunta que en aquell indret podria haver existit un edifici de culte, un temple, dedicat a les aigües. (7)

Aquesta hipòtesi sobre un segon castellum es veu avalada per diverses evidències arqueològiques i documentals: una primera seria l’existència d’un document de principis del segle XX que recull l’existència d’una canalització per sota l’església de l’Esperança al carrer Palma de sant Just, que podria correspondre amb una estructura per a la distribució d’aigües al sector sud-est de la ciutat; els forats serien les sortides de les canonades que distribuirien les aigües; una segona evidència seria la canalització de la Palma de Sant Just, considerada fins ara com la cloaca maxima de la ciutat, que hauria de ser interpretada més aviat com una canalització dedicada exclusivament al subministrament d’aigües als conjunts termals d’aquell sector de la ciutat.   

En relació a la ret de clavegueram subterrània aquesta estava ben planificada des del mateix moment de la fundació de la colònia: aquesta seguiria el traçat dels carrers, projectant-se als eixos dels vials, i adaptant-se a la topografia del terreny per facilitar la evacuació; a la xarxa principal hi anirien a parar altres conduccions secundàries. La ciutat, per tant, hauria de rebre un caudal d’aigua molt important, per tal de disposar “d’un sistema de drenatge de l’aigua sobrant per derivar-lo cap al clavegueram. Per tal que aquest funcionés adequadament era necessari que corri l’aigua pels desaigües ja que sinó aquests corrien el perill de quedar-se embossats ”.(8) A aquests clavegueram anaven a parar tota una sèrie de conduccions secundàries que evacuaven les aigües de les domus i dels tallers urbans. El clavegueram duia els residus orgànics a fora de la muralla aprofitant el pendent  natural del terreny, i un cop fora  anaven a desaiguar al exterior de la ciutat.  Les rieres i altres elements naturals del entorn emmurallat ajudaven a transportar els residus al mar, allunyant-los de la ciutat.

Aquesta  ret de sanejament es va mantenir durant segles, i encara al segle IV trobem reformes i reparacions de les antigues infraestructures, i als segles posteriors es documenten noves construccions.

 

 


  1. Beltrán de Heredia, J.; Carreras Monfort, C. , 2011, pàg. 243
  2. Servei d’Arqueologia de Barcelona . 2014.
  3. Servei d’Arqueologia de Barcelona. 2014.
  4. Orengo, H. A.; Miró i Alaix, C. 2013.
  5. Beltrán de Heredia, J. Pàg. 29
  6. Beltrán de Heredia, J. 2013. Pàg.30
  7. Beltrán de Heredia, J. 2015
  8. Beltrán de Heredia, J.; Carreras Monfort, C. , 2011, pàg. 243 Traducció castellà F. Font
     

Bibliografia

Badia i Puig, C. 2014. Entrevista al Dr. Hèctor A. Orengo (University of Notthingham) i la Dra. Ada Cortés (Grup de recerca UAB, ICAC, URV) a la web de l'ICAC (L'Institut Català d'Arqueologia Clàssica). http://icac.cat/es/que-es-el-icac/presentacion

Beltrán de Heredia, J. 2013, “Barcino, de colònia romana a sede regia visigoda, medina Islàmica i ciutat comtal: una urbs en transformació”. Quarhis: Quaderns d'Arqueologia i Història de la Ciutat de Barcelona, Núm. 9, pàg. 16-118.

Beltrán de Heredia, J., 2015, “Novetats sobre el Fòrum de Barcino: la Cúria i altres edificis públics”, Quaderns d'Arqueologia i Història de la Ciutat de Barcelona, Època II, Núm. 11, pàg. 126-146.

Beltrán de Heredia, J.; Carreras Monfort, C. , 2011, “Barcino: gestión de sus residuos urbanos”. Reunión Científica “La gestión de los residuos urbanos en Hispania: Xavier Dupré Raventós (1956-2006), In Memorian / coord. por Josep Anton Remolà Vallverdú, Jesús Acero Pérez, Consejo Superior de Investigaciones Científicas, CSIC : Instituto de Arqueología de Mérida . 2011, pàg. 233-254

Miró i Alaix, C. , 2010, “El abastecimiento de agua a la Colonia Iulia Augusta Faventia Paterna Barcino”.  Actas del Congreso Internacional AQVAM PERDVCENDAM CVRAVIT. Captación, uso y administración del agua en las ciudades de la Bética y el Occidente romano, Universidad de Cádiz, 9 al 11 de noviembre de 2009, Cádiz 2010, pàg. 147-163.

Miró i Alaix, C;  Orengo, H. A., 2010, “El cicle de l'aigua a "Barcino". Una reflexió entorn de les noves dades arqueològiques”. Quarhis: Quaderns d'Arqueologia i Història de la Ciutat de Barcelona, Núm. 6, 2010 , pàg. 108-133

Miró i Alaix, C., 2011, “Els 'balnea' de les 'domus' de 'Barcino' . Quarhis: Quaderns d'Arqueologia i Història de la Ciutat de Barcelona, Núm. 7, pàg. 68-83

Orengo, H. A.; Miró i Alaix, C., 2013, “Reconsidering the water system of Roman Barcino (Barcelona) from supply to discharge”. Water History. [s.l.]: Springer, Vol. 5, Núm. 3, pàg. 243-266.

Puig, F., 2009, “Barcino: continuïtats i discontinuïtats morfològiques”. El procés urbanístic de la colònia entre la seva fundació i l’Antiguitat tardana. In XI Congrés d’Història de Barcelona. La ciutat en xarxa (Barcelona, Ajuntament de Barcelona).

Servei d’Arqueologia de Barcelona “Descobert un nou tram de l’aqüeducte romà de Bàrcino al carrer de les Magdalenes, 13-15” (noticia) Ajuntament Barcelona 24 juliol 2014 http://arqueologiabarcelona.bcn.cat/descobert-un-nou-tram-de-laqueducte-roma-de-barcino-al-carrer-de-les-magdalenes-13-15/