“Després de l’escomesa d’Almansur de l’any 985 es va fer palès la necessitat de reforçar el sistema defensiu romà, de manera que s’inicià la fortificació dels portals que s’encastellaren. En el portal nord-est o Portal Major (actual plaça de l’Àngel), es bastí el Castell Vell, possessió de la família vescomtal; en el portal sud-oest, el Castell nou, propietat també del vescomte; en el portal nord-oest, el Castell del bisbe; mentre que en el portal sud-est, el Castell del Regomir, que inclogué la construcció d’un arc que unia les dues torres de planta circular a banda i banda de la porta d’entrada a la ciutat”[1]. Amb relació a la quarta porta, no serà fins a l’any 1114 que la porta és “anomenada amb un nom específic, la porta episcopalis, que es repeteix dos anys més tard. Aquesta ha de ser una de les portes a què es refereix Alexandre III en les butlles enviades al bisbe de Barcelona el 1169 i 1176, confirmant les seves possessions”[2]. En aquestes butlles s’esmenten les turres quae dicuntur Archdiaconales, ja que l'arxidiaca tenia drets sobre les torres de la porta i propietats als peus de cadascuna.
“La transformació de tres dels portals en castells (castell Vell o Vescomtal de la porta Major, castell del Regomir i castell Nou) cal entendre-la en un sentit arqueològic, en tant que la construcció antiga es devia convertit en una fortificació renovada, però també i essencialment en el sentit de fortalesa infeudada i dotada de drets jurisdiccionals. Res se’n pot saber arqueològicament parlant, atès que sucumbien al llarg del segle XIX sense ni deixar pràctica documentació gràfica. Això fa impossible seguir-ne la naixença i creixement documental, una pèrdua cabdal atès que representaven de ben segur els primers estadis de transformació senyorial de la muralla”[3].
El Castell Vell era propietat dels vescomtes de Barcelona, i estava construït sobre la principal porta d’entrada a la ciutat, i als seus peus s’hi realitzava el gran mercat de l’època. Fou residència dels veguers a partir del segle XII, i al segle XIV esdevingué presó. Les seves restes foren enderrocades l’any 1911 amb l’obertura de la Via Laietana.
[1] Gea i Bullich, M. , Hernández-Gasch, J., 2012
[2] Banks, P. J.; 1977, pàg. 119
[3] Riu Barrera, E.; 2015, pàg. 239
Bibliografia
Ainaud, J.; Gudiol, J.; Verrie, F. P.; 1947, “Catalogo Monumental de España. La Ciudad de Barcelona”, Consejo Superior de Investigaciones Científicas. Instituto Diego Velázquez, Madrid, pàg. 321-322
Carreras Candi, F.; 1912 “Geografia General de Catalunya. Ciutat de Barcelona”, Establiment editorial de Albert Martín, Barcelona
Carreras i Candi, F.; 1916,“Excursió retrospectiva a la vella Barcelona” Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, Núm. 257, Juny 1916, any XXVI, pàg. 142-153
Gea i Bullich, M. , Hernández-Gasch, J., 2012, “Memòria conjunta de les antigues intervencions arqueològiques al Sector del de Regomir i Correu Vell”, ACTIUM, Alella, pàg. 11
Riu Barrera, E.; 2015, “Els precedents romànics a la capella de Santa Àgata. Castells, palaus i casals sobre la muralla romanocomtal de Barcelona (segles X-XII)”, V Congrés d'Arqueologia medieval i moderna a Catalunya (Barcelona. 22-25 de maig de 2014), Vol. 1 (Monogràfic: La ciutat), pàg. 233-252
.