Palau episcopal

La Barcelona dels Burgs ( tornar al mapa)

La seu del primer Palau Episcopal es trobava, en el seu primer emplaçament a l’actual carrer Comtes de Barcelona, tocant a la plaça de Sant Iu. Però el 1078, el bisbe de Barcelona compra un solar ubicat a l’actual emplaçament del palau. A finals del segle XII es comença a edificar “una ala de dues plantes adossada a la muralla romana, amb la qual cosa comença tot el procés de creixement de l’edifici que arriba fins als nostres dies”(1). Aquesta primitiva edificació, de fàbrica romànica, “consistia, en principi, en un sol bloc de dues plantes, adossat a la muralla, de la qual aprofitava les torres i l’arcada bastida entre elles. Tenia una planta baixa amb porxo d’arcades obertes i una planta noble alçada a nivell del pas de ronda de la fortificació, a la qual s’accedia per una escalinata exterior i disposava d’una galeria d’arcs amb doble columnata i capitells esculturats que encara es conserva en bona part. Els vestigis d’aquesta edificació, prou ben visibles i conservats, es troben integrats en les fàbriques posteriors”(2). Al segle XIII aquesta primera edificació va rebre perpendicularment una altra ala. D’aquesta estructura primitiva en tenim les restes més visibles al pati del palau, però degut a les obres de remodelació dutes a termes a principis del segle XX hi ha una barreja d’elements originals i de neoromànics.

Entre els anys 1253 i 1257 es realitza una nova construcció, coneguda amb el nom de l’ ”ala de la capella”. Aquesta estructura perpendicular a la muralla “consta de planta baixa, una galeria romànica al primer pis i una sala al segon pis coberta amb bigues de fusta decorades amb motius àrabs que provenen de la conquesta de Mallorca. Per poder edificar aquesta part, el bisbe compra dues cases velles i les fa enderrocar”(3).  De mitjan segle XIII també data l’escala gran del pati i les modificacions que es duran a terme per a la construcció d’un hort, a l’explanada davant la muralla romana, que configurarà la formació de l’actual carrer de la Palla.

Durant els segles XIV i XV es realitzen només reformes puntuals del palau, i s’aixeca un segon pis a l’ala de la muralla; també serà al segle XIV, el 1355, quan es cedirà un espai davant el palau per tal d’urbanitzar el que es coneixerà com la  plaça Nova.
 
A principis del segle XVI es comencen a edificar les ales dels actuals carrers del Bisbe i Montjuïc del Bisbe, així com s’adjunten algunes dependències i es construeix un cos superior sobre la edificació que dóna a la plaça Nova. “Les plantes i les façanes d’aquest cos formen part de la documentació del projecte de construcció de l’ala de la plaça Nova de finals del segle XVIII”(4).

A finals del segle XVIII les ales corresponents als carrers del Bisbe i Montjuïc del Bisbe són enderrocades, degut al seu mal estat, i reconstruïdes de nou. Al 1782 s’adquireixen unes cases a la plaça Nova i al carrer de la Palla per tal de construir, juntament amb les finques ja existents que formen el palau, un nou cos que faci les funcions de representació de la seu del bisbat. Aquesta nova ala tindrà quatre plantes, una d’elles semisoterrada, i la façana que dóna a la plaça Nova serà d’estil neoclàssic, amb pintures de Francesc Pla, el Vigatà, - de les quals només se’n conserven una part- , rematada per un frontó; “en els extrems de la planta noble, dues tribunes vidrades de dimensió i orientació diferents anuncien, per un costat, l’encontre amb la torre romana i, per l’altre, el gir de l’edifici amb la cantonada del carrer de la Palla (5) .

A principis del segle XIX es compra una casa al carrer de la Palla, unint-la al palau; més tard també s’annexionen unes cases del carrer Montjuïc del Bisbe. Serà a  finals de segle quan es descobreixen tres arcs romànics que donaven al pati, els quals seran completats amb una motllura que n’accentuava el seu caràcter medieval.

Serà a partir  d’aquí que el palau va anar patint tota una  sèrie de intervencions, que modificaran substancialment parts de la edificació. L’any 1928  l’arquitecte Enric Sagnier va modificar sobretot el pati,  “estructurat per dues naus dels segles xii i xiii i dues de principis del XVI, enderrocades i reedificades a finals del XVIII, es realitza una operació destinada a recuperar-ne una idealitzada imatge medieval. Se n’eliminen tots els elements barrocs i neoclàssics, se n’accentuen els elements romànics i gòtics”(6).

Durant les primeres dècades del segle xx, se succeeixen una sèrie d’intervencions que modifiquen substancialment alguns dels principals trets de l’edifici. L’any 1928 l’arquitecte Enric Sagnier i Villavechia realitzà un projecte que afecta sobretot el pati i la façana de la placeta Garriga i Bachs. “En el pati principal de l’edifici, estructurat per dues naus dels segles xii i xiii i dues de principis del XVI, enderrocades i reedificades a finals del XVIII, es realitza una operació destinada a recuperar-ne una idealitzada imatge medieval. Se n’eliminen tots els elements barrocs i neoclàssics, se n’accentuen els elements romànics i gòtics, se’n camuflen arqueries, se’n falsegen d’altres i s’hi obren nous balcons i finestres imitant l’estil medieval, sobretot a les ales dels segles xvi i xviii. També s’enderroca el cos d’obra i la marquesina de protecció de l’escala principal i es reconstrueix aquest element de comunicació vertical amb un estil neoromànic”(7). Només en un dels costats del pati es van trobar restes medievals: una galeria d’arcs romànics, una finestra gòtica i una sèrie de finestres coronelles. Sagnier va completar amb columnes tan la finestra gòtica com la galeria de finestres coronelles, però com que a la resta del pati no es van trobar restes medievals, allà “l'obra classicista va ser substituïda per finestres i balconades neoromàntiques, en un intent d'harmonitzar tot el conjunt, (..) i amb una galeria superior de finestres coronelles”(7).

L’any 1928 s’enderroquen unes cases on avui es troba la plaça Garriga i Bach: això va deixar visible la façana del palau que donava al carrer  Montjuïc del Bisbe, i per aquest motiu es va dotar a la façana d’uns esgrafiats a imitació dels realitzats al segle XVIII.

Entre 1956 i 1958 s’enderroquen tota una sèrie d’edificacions de la plaça Nova, cosa que no afecta pròpiament l’edificació del palau episcopal, però si la percepció que se’n té, dons la “recollida plaça Nova desapareix i dóna pas a l’àmplia avinguda de la Catedral, la qual cosa permet contemplar la façana del cos del segle XVIII i gaudir de la visió de la torre Bisbal des d’una distància molt més llunyana”(8).

 


  1. Mària i Serrano, M.; Minguell i Font, J.C., 2009-2010, pàg.66
  2. Eduard Riu-Barrera, 2012, pàg.139
  3. Mària i Serrano, M.; Minguell i Font, J.C., 2009-2010, pàg.68
  4. Mària i Serrano, M.; Minguell i Font, J.C., 2009-2010, pàg.71
  5. Mària i Serrano, M.; Minguell i Font, J.C., 2009-2010, pàg.77
  6. Mària i Serrano, M.; Minguell i Font, J.C., 2009-2010, pàg.81
  7. Cócola Gant, A., 2010, pàg. 178, traducció del castellà F. Font
  8. Mària i Serrano, M.; Minguell i Font, J.C., 2009-2010, pàg.83



 


Bibliografia

Cócola Gant, A., 2010, "El Barrio Gótico de Barcelona. Planificación del pasado e imagen de marca", Universitat de Barcelona. Departament d'Història de l'Art, http://hdl.handle.net/10803/2027

Mària i Serrano, M.; Minguell i Font, J.C., 2009-2010, “El Palau Episcopal de Barcelona : cronologia arquitectònica d’un edifici de vint segles d’història”, Locus Amoenus, Núm. 10, pàg. 63-86

Riu-Barrera, E., 2012, “Barcelona entre els segles v i XII, de la desurbanització a la formació d’una capital”, Barcelona Quaderns d’Història, Núm. 18 (Presència i lligams territorials de Barcelona. Vint segles de vida urbana), pàg. 113-145