Capella de les santes verges, de santa Maria i santa Quitèria (Capella de santa Llúcia)

La Barcelona Emmurallada ( tornar al mapa)

L’any 1257 el bisbe Arnau[1], membre d’una família de la petita noblesa osonenca, va rebre la “concessió, per part del capítol dels canonges, d’un espai situat en un solar (on anteriorment s’hi havia ubicat el celler[2]), davant l’actual palau episcopal, amb la finalitat d’edificar‑hi una capella. La construcció degué ser relativament ràpida, atès que el 1268 la capella ja era fundada. Tres anys després (1271), Arnau hi establiria tres beneficis: un a l’altar major, dedicat a beate et gloriose virginis Marie et beate Quiterie et omnium sanctarumvirginum, i els altres dos als altars secundaris que el mateix bisbe havia fundat prèviament, dedicats respectivament a santa Àgata i santa Llúcia”[3].

Aquesta edificació no formava part de la catedral romànica[4], ni del nou palau episcopal, sinó que fou construït en “una zona marginal de l’àrea d’ocupació dels edificis de la canònica, en aquell moment, a finals del segle XIII, havia perdut la seva finalitat en no fer els canonges vida de comunitat”[5]. Ens és desconeguda la finalitat de la seva construcció, podria haver-se construït com a capella del palau episcopal, però el que és cert és que al segle XIV s’havia convertit en capella funerària. “Vers el 1432, la capella va quedar absorbida pel nou claustre gòtic i esdevingué una dependència més del conjunt catedralici. En el decurs dels segles, la capella ha estat objecte de múltiples reformes, la majoria de les quals sense documentació coneguda, que dificulten notablement l’estudi de la seva conformació original i de la seva ubicació en el context artístic de l’època en què fou bastida”[6].

La construcció del claustre gòtic a penes afectà la capella, la qual va quedar integrada com un nou espai en un dels angles, malgrat que la seva orientació no coincideix exactament amb la de la catedral gòtica i, presumiblement, tampoc de la romànica, “amb les façanes dels dos edificis pràcticament alineades en un mateix eix. És ben sabut que les obres de la nova fàbrica gòtica s’iniciaren l’any 1298, tres dècades després que es comencés a bastir la capella del bisbe, però ignorem a partir de quin moment concret es començà a idear aquesta renovació. Seria possible, doncs, que Arnau, possible coneixedor (instigador?) d’una futura reconstrucció de la seu, conscient de la caducitat d’una capella a l’antiga catedral, o fins i tot al claustre, hagués decidit instituir la seva fundació en un indret que trobés encaix en un conjunt encara no materialitzat de dimensions més àmplies?”[7].

Amb relació a quin estil arquitectònic pertany, hi ha qui el situa com un postromànic, i hi ha qui el situa com a pregòtic. És una edificació de “planta rectangular, sense absis semicircular, no és diferencia la nau del presbiteri, i està coberta amb volta de canó apuntat”[8]. Al moment de la seva construcció aquesta estava a quatre vents, però més tard fou integrada a la catedral gòtica i es recobrí l’exterior de les parets est i nord. “Tenint present que el mur de la capçalera coincideix amb la paret del claustre, aixecada al segle xv, un dels aspectes que ha generat més controvèrsia ha estat la determinació de la forma original de la planta de la capella, si ja d’inici la seva conformació era rectangular, o bé si hauria tingut un hipotètic absis, mutilat amb el creixement del claustre gòtic”[9].

En el seu mur oest destaca un element decoratiu que ha donat lloc a diverses interpretacions. “El llegendari popular ha volgut veure en aquesta decoració la mida de la cana dextra barcelonina”[10]. Joan F. Cabestany  apuntava que se li feia incomprensible “pensar que la comprovació de la mida de la cana dextra s’hagués de fer amb un patró tan difícil d’utilitzar i que tenia una col·locació en sentit vertical i que requeria l’ús d’una escala per verificar la legalitat de la mida”[11]. Per contra, l’historiador A. Duran i Sanpere sostenia que aquesta marca estava relacionada amb la inscripció que trobem en aquest mur, a la dreta de la portalada:  A dos canas, lo pou.

Al mur sud, el que dóna al carrer del Bisbe, hi trobem un altre element decoratiu enigmàtic: una llinda amb un Agnus Dei. Per l’historiador Joan F. Cabestany “l’Agnus Dei és coetani a l’edificació de la capella, fos o no pensat per la seva decoració, que va ser aprofitada per a construir una porta d’entrada a un espai que tenia significat al segle XIII i que avui set segles més tard, s’escapa del nostre coneixement i saber”[12].   

L’any 1821 s’adaptà la capella per poder complir les funcions parroquials; el 1842 durant els bombardejos que el general Espartero dirigeix cap a la ciutat, un projectil impactà a la porta; el 1891 l’arquitecte  August Font duu a terme restauració de la capella; i el 1901 el pintor Joan Llimona decorada la portalada.

Bibliografia