El burg o vilanova, de sant Pere va créixer, a partir de principis del segle XII, al voltant del monestir de sant Pere de Puel·les, en un indret conegut com a Cogoll vell, petit promontori situat en aquell indret[1].
D’aquest indret en sortirien tres camins en direcció a la ciutat, que es fossilitzarien en els actuals carrers de sant Pere més alt, mitjà i més baix.
En un primer moment l’espai era eminentment agrícola, però la construcció del monestir actuà com a nucli dinamitzador de l’entorn, al voltant del qual s’anaren construint cases. A partir del segle XIII, gràcies a la seva proximitat al Rec Comtal s’hi establiren diverses activitats comercials i artesanals, com ara la indústria tèxtil i de la pell.
Cap a finals del segle XIV es comença a detectar la concentració d’oficis menestrals, i a partir del segle XV es documenta la presència d’oficis relacionats amb la indústria llanera.
[1] “Convé tenir en compte que una gran part de la zona al voltant de la ciutat era relativament baixa i poc adequada com a hàbitat durant aquells segles. És significatiu que es documenten zones aïllades d’hàbitat en punts més alts als extrems dels suburbia, com són Moranta, Clerà i el Cogoll Vell, a prop de Sant Pere”, Banks, P., 2003, “El creixement físic de Barcelona, segles X-XIII”, Barcelona Quaderns d'Història, Núm.8, pàg. 17
Bibliografia
Bibliografia que es pot trobar a la biblioteca de l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Barcelona http://hdl.handle.net/2117/87507