Capella de santa Àgata

La Barcelona Gòtica ( tornar al mapa)

Capella del Palau Reial Major, obra gòtica del segle XIV, que substituí l’antiga capella palatina, de la qual no se’n coneix cap vestigi constructiu.

El 1302 es compra una finca englobada amb la torre 15 de la muralla romana, situada la plaça del palau, per tal de poder continuar la reforma de l’antic palau reial romàntic, iniciada al segle XIII, per la construcció d’una nova capella. Per tal de construir-la es va adaptar a les estructures existents, les torres i la muralla romana, tot aprofitant-ne la part alta, el pas de ronda, com a base constructiva tant “per raons constructives (solidesa de fonamentació de la muralla), com perquè coincidia amb el de la planta noble de l’àrea residencial del palau”[1], i així passà a englobar-se dins el conjunt del Palau reial. La connexió entre els dos espais, capella palatina i palau, es feia per “una peça intermèdia que l’obra del Tinell devia obligar a modificar. Aquest espai, on també s’obria el principal accés exterior del palau (porta de la plaça del Rei), actualment no es conserva perquè fou enderroca a mitjans del segle XIX, en bastir una casa de veïns que també ha desaparegut substituïda per al reconstrucció fantasiosa i antihistòrica de l’edifici antic. Per totes aquestes raons l’àmbit que actualment compleix la funció de distribuïdor i que hom denomina l’avantcambra no guarda cap mena de relació amb l’antiga organització palatina”[2].

Formalment és una església d’una sola nau de planta rectangular, amb “amb coberta de fusta a dos vessants sobre arcs diafragmàtics i contraforts. Mentre el tram dels peus es cobreix amb volta de canó, la capçalera poligonal té voltes d'ogives; rere seu hi ha la sagristia habilitada dins la torre romana”[3]. Sobre la sagristia trobem el campanar, de planta octogonal, que “arrenca del que era el nivell de coronament de la torre de la muralla, i ocupa només la meitat de la seva superfície, tot deixant una petita terrassa oberta a la plaça del Rei”[4]; fou construït al primer quart del segle XIV. “La presència de merlets emblemàtics damunt la tribuna i l’absis poden ser un recurs per tal d’assenyalar  des de l’exterior els àmbits de la Capella destinats a rebre el monarca i la divinitat respectivament”[5]. S’accedia des de la plaça del Rei per una escalinata, anomenada antigament les graus. Davant de l’absis, “s'obria una porta que comunicava amb l'interior del Palau i per la qual, segons Piferrer, i Bofarull, entrava el Rei i la seva alta servitud en les solemnitats religioses. La porta, és espaiosa, d'ampit decorat amb una volta d'aristones amb la seva clau, i remata superiorment per una creu de fullatge de labor gòtica primitiva, un medalló representant el xai del Baptista i dos escuts laterals, un de Catalunya i un altre compost d'aquest i del de Sicília. Actualment està tapiada. Els Reis i altres personatges de la noblesa del Regne, podien entressin la Real Capella per una porta de petites dimensions, avui tapiada també, en un dels brancals de la qual es veu encara una pila d'aigua beneïda d'estil gòtic aragonès, i blasonada amb les barres de gules. Aquesta porta es troba en un dels murs laterals del Cor alt o tribuna règia, a una altura d'uns set metres, que corresponia al nivell aproximat del pis del palau. En aquesta tribuna se situava el monarca en unes certes solemnitats en què no baixava al presbiteri”[6].

L’any 1311 ja s’hi celebra el culte, i la primera advocació va ser a santa Maria; amb els segles canvià diverses vegades d’advocació, fins l’any 1601 en què s’adoptà definitivament a santa Àgata, tal com encara es manté. 

Arran de la desamortització de Mendizábal la capella va ser destinada a diversos usos. Alhora es van enderrocar “les construccions medievals situades darrera del tester NW de la Capella i el Saló del Tinell, on vers el 1835 es basti una casa de veïns”[7]. A partir de 1856 s’inicia una restauració de la capella dirigida per l'arquitecte Elies Rogent. “Resulta obvi que l'arquitecte es va enfrontar a aquesta operació amb un genèric objectiu restaurador de l'edifici gòtic, la qual cosa procuri obtenir mitjançant la correcció dels problemes estructurals, l'acabament formal dels elements desapareguts i la recreació espacial amb una decoració de caràcter neomedieval. Es tractava, per tant, d'una operació que més enllà de la restitució formal de les parts perdudes tenia per objectiu la invenció d'un ambient gòtic, tant mitjançant recursos de fidelitat arqueològica com uns altres de creació artística contemporània, encara que dins d'un llenguatge de revival medieval. Aquesta restauració, malgrat la seva notable modèstia, indubtable mediocritat i caràcter episòdic, va significar el primer cas en què el neomedievalisme romàntic del Principat arribava a convertir-se en praxi arquitectònica i l'obra construïda es convertia així en discurs històric”[8]. Entre altres treballs es va reconstruir part del cassetonat, tot pintant vell i nous sense respectar l’ornamentació precedent, i s’inicià la reposició de vidrieres en els finestrals. “No se sap quin era exactament l'objectiu de la restauració, més enllà del pròpiament monumental, però tot condueix a pensar que era el retorn al culte catòlic”[9].

Bibliografia