Casa de la Ciutat

La Barcelona Gòtica ( tornar al mapa)

Abans de la construcció de l’edifici actual al carrer de la Ciutat els diferents òrgans de la institució de govern de la ciutat no tenien seu pròpia i estaven dispersos en diversos espais de la ciutat: les torres de la catedral feien la funció de “torre pública des d’on pautar el temps de la vida quotidiana”(1), la capella de santa Eulàlia, ubicada a la catedral de la ciutat, era utilitzada sovint com a capella del Consell, l’espai on comunicar els acords presos pel Consell,  impartir justícia o celebrar determinats actes era el pòrtic de l’església de sant Jaume, algunes reunions ordinàries del Consell es celebraven a casa de l’escrivà del Consell a tocar l’església de sant Jaume, en aquell moment dit carrer Regomir, i per a les reunions del Consell més notables i multitudinàries s’utilitzava unes dependències del convent dels dominics de santa Caterina.

El 1369, però, un enfrontament entre el Consell i els dominics a causa d’un afer de la Inquisició va provocar que el Consell passés a reunir-se al convent mendicant de sant Francesc d’Assis. La nova situació, però, va fer veure al Consell que calia trobar un espai propi, i es decidí que la Casa de la Ciutat (2) es construiria allà on hi havia la casa de l’escrivà del Consell al carrer Regomir.   

La primera construcció que es realitzà fou el Saló del Consell, conegut com el Saló de Cent, que fou bastit entre els anys 1371 i 1373; aquest era de planta rectangular, amb coberta plana. No era, un edifici nou i complet sinó “només una gran sala de reunions aixecada al pati interior de la casa de l’escrivà al carrer del Regomir, esdevinguda seu permanent de l’escrivania i de les reunions ordinàries dels consellers. Tot i que devien existir altres elements constructius, ara desapareguts, que completaven la intervenció –escales, passadissos, pati, etc.–, l’operació va consistir fonamentalment a afegir a una casa ordinària, tot i que segurament transformada, una cambra especial pel que fa a les formes i les dimensions, erigida a l’interior, al nivell de la planta noble i, per tant, més alta que el carrer, al qual tampoc tenia façana ni hi havia cap mena de visualització externa amb tractament especial”(3).

Ens trobem, dons, que el Consell es reunia en un saló nou, a l’interior de l’illa de cases situat “ a un nivell elevat i oberta lateralment a un jardí amb tarongers”(4). A continuació es reformà l’antiga casa de l’escrivà per tal d’instal·lar-hi les escrivanies, situada a l’esquerra de l’entrada del carrer de la Ciutat,i es començà a donar forma al pati, de forma rectangular amb l’escala, adossada al mur cec que feia de paret mitgera amb l’església de sant Jaume, per accedir al pis superior.  Però encara no tenia una façana, “d’una pantalla de qualitat que fes de rostre –de façana, com a estricte derivat de facies– del conjunt arquitectònic i de la institució que allotjava i representava” (5). 

 Als anys següents s’adquireixen altres cases circumdants, i l’any 1399 s’encarregà la façana de nova construcció amb correspondència a la importància de la institució. Per tal de donar-li més importància, aquesta fou reculada deixant davant d’ella una petita placeta; des de aleshores aquell tram del carrer Regomir (6) passà a denominar-se carrer de la Casa de la Ciutat i, més tard, carrer de la Ciutat.   

Entre el pati central i el jardí de tarongers hi havia una sèrie de construccions, on destacava el saló del Trentenari (7), una petita casa que ja deuria existir el 1369, “aixecada al fons del pati, que després va començar a ser embellida a fi de donar a tot l'edifici el caràcter d'unitat i dignificació que li eren deguts”(8). Aquesta primera edificació constava d’un saló de reunions, d’una petita capella, i d’un pòrtic o llotja que donava al pati dels tarongers. “Aquests condicionaments, que provocaren que l'edifici es completés de mica en mica i que no tingués una estructura espacial unitària, encara que sí un programa clar, no foren un fre a la voluntat -perfectament assolida-de construir un edifici notable. (....) El nou edifici responia a uns plantejaments de prestigi i d'afirmació del poder i de la independència del Consell”(9).

Al segle XVI el saló del Trentenari va experimentar grans modificacions, essent ampliat i dotat de portes (10)  sumptuoses d’estil renaixentistes, el qual obligà a adquirir diverses cases veïnes; l’antic pòrtic va desaparèixer per donar lloc a una magnífica llotja renaixentista. També durant aquest segle s’iniciaren les obres de remodelació del pati, d’estil gòtic, encara que amb elements decoratius renaixentistes, que perduraren els següents tres segles, així com obres a la façana de l’edifici i la construcció d’una porta d’accés de marbre al saló del Consell de Cent.

Al segle XVII es feren reformes al Consell de Cent al gust del nou art barroc.

Amb la derrota del 1714 s’aboliren els furs de la ciutat, i el Consell de Cent va entrar en decadència, fins a tal punt que el 1822 tancà les seves portes i les obres barroques que hi havia al seu interior foren venudes.

L'any 1823 l'Ajuntament acordà enderrocar l'església de sant Jaume i altres edificis annexos, per tal d’obrir el carrer Fernando VII, i començà les obres d’una nova plaça de sant Jaume, molt més gran (11). La façana gòtica va ser víctima d’un intent d’enderroc total l’any 1830, quan es projectà la reforma integral de l’edifici, i la construcció d’una nova façana principal, ara amb entrada la plaça sant Jaume. Va ser salvada per la campanya popular pel seu salvament, amb el suport de les entitats culturals de la ciutat, però va ser mutilada, perdent-se un dels finestrals, i es truncar la porta principal perquè la seva mutació no anés tan ostensible, i s’hi afegiren alguns afegits escultòrics.

El 1860 s’inicia la transformació del saló de Cent, que s’engrandí afegint als  tres trams separats per dos arcs que ja tenia dos més igual als quals ja existien. Al 1914 un nou projecte realitzà un disseny neogòtic al saló, amb la construcció d’un cadirat gòtic, un nou paviment i  un retaule d'alabastre col·locat a la capçalera del saló. 

El 1869 es decideix l’enderrocament de l’església de sant Miquel, cosa que permet transformar els espais situats sota el Saló  de Cent, i “es formalitzà el pas que acabà desembocant en angle recte a la plaça de sant Miquel, apareguda a partir de l’enderroc del temple”(12).

La Casa de la Ciutat es bastí una nova façana, d’estil neoclàssic, acabada l’any 1847. La seva construcció va comportar la desaparició de les sales del Consell del Trentenari en la planta baixa, així com van quedar reduïdes les dimensions del pati central, parcialment reconstruït l’any 1929. L’any 1894 fou construïda l’escala d’honor, i l’any  1860, l’antic pati dels tarongers desaparegué amb la  construcció del Saló de la Reina Regent, cambra que acull els plens municipals.
 


  1. Beseran i Ramon, P, 2003, pàg. 274
  2.   El nom tradicional de Casa de la Ciutat –o, vulgarment, Ca la Ciutat– respon a una visió particular de què era i què significava l’edifici des dels seus orígens, com a casa, com a seu dels representants de la comunitat, del govern municipal i els seus òrgans.  Beseran i Ramon, P, 2003, pàg. 274
  3. Beseran i Ramon, P, 2003, pàg. 275-276
  4.   Beseran i Ramon, P, 2003, pàg. 287
  5.   Beseran i Ramon, P, 2003, pàg. 287
  6.   O del Tromolet, segons el nomenclàtor de Barcelona
  7.   El Trentenari era un instrument de preparació de les propostes que haurien de ser decidides pel Consell i estava format per 32 membres
  8.   Duran i Sanpere, A., 1951, pàg. 35
  9.   Cubeles i Bonet, A., 2001, pàg. 134
  10.   Una d’elles avui en dia està col·locada a l’entrada del Consell de Cent.
  11. Fins aleshores la plça era un petit espai en la cruïlla dels carrers Llibreteria – Escrivanies-Call, i els carrers Bisbe-Ciutat-Regomir
  12.   Beseran i Ramon, P, 2003, pàg. 295
     

Bibliografia

Beseran i Ramon, P, 2003, “Gòtic i neogòtic a la Casa de la Ciutat”, Barcelona Quaderns d'Història, Núm. 8, pàg. 273-295

Cubeles i Bonet, A., 2001, “L'evolució de les actuacions del Consell de Cent en matèria d'urbanisme al segle XIV”, Barcelona Quaderns d'Història, Núm. 4, pàg. 128-145

Duran i Sanpere, A., 1951, “La Casa de la Ciudad”, Aymá, S. L. Editores, Barcelona
 

Altre bibliografia que es pot trobar a la biblioteca de l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Barcelona http://hdl.handle.net/2117/86792