Casa de la Diputació del General

La Barcelona Gòtica ( tornar al mapa)

La Diputació del General o Generalitat de Catalunya era una delegació permanent de les corts al Principat de Catalunya, apareguda com a resultat d'un procés històric gradual que abasta una vuitantena d'anys entre la darreria del segle XIII i el segle XIV avançat”(1). Era una institució de govern de Catalunya que tenia la missió de la recaptació dels impostos que les Corts atorgaven al rei. 

Arran de la Cort de 1364-1365, davant de la insuficiència de la recaptació, es va estabilitzar definitivament “una única Diputació del General privativa de Catalunya, amb seu a la ciutat de Barcelona i residència a les cases del carrer de sant Honorat que formen el nucli inicial de l'actual Palau de la Generalitat”(2).  Amb anterioritat, la Diputació no havia disposat mai d’una seu permanent, sinó que ocasionalment havia trobat allotjament en el convent dels framenors  i en el de dominics de santa Caterina. “Tanmateix, hi ha indicis que a finals del segle XIV el General disposava de casa pròpia, no sabem si comprada, llogada o cedida per algun particular; en aquest últim cas, el més raonable és que fos la d’un dels diputats, i entre aquestes la documentació sembla apuntar la casa Desplà”(3).

La Casa de la Diputació del General es començà a construir sobre els solars on abans existien cases del Call, assaltat l’any 1391, a més de la sinagoga menor o escola poca. “Dues d’aquelles cases tenien forma allargada i arribaven fins al carrer del Bisbe, encara que com he dit suara no hi obrien porta, ni potser cap finestra. La resta de cases jueves eren de superfície menor i només guaitaven al carrer de sant Honorat o a carrerons sense sortida que desembocaven al mateix carrer”(4). L’any 1400 s’adquirí un immoble a l’antic Call de Barcelona, edificació de la qual no en queda pràcticament res, “a part de l’alineació del carrer i, potser, alguns fonaments i elements menors”(5); l’immoble tenia entrada pel carrer de sant Honorat i arribava fins on hi ha actualment el carrer del Bisbe, on existia l’hort. “El març de 1406 no es nomena el primer porter de la casa, Arnau de Mataplana. Encara, l’any 1408 els objectes i els documents més valuosos els guardava el diputat Ramon Desplà a casa seva. Per tant, tot fa pensar que durant els primers anys del segle xv els diputats estaven indecisos pel que fa al destí que calia donar a la casa”(6). Un cop van decidir quedar-se a la casa com a seu estable de la institució, els diputats es van veure ràpidament obligats a multiplicar les compres de cases veïnes. “No és fàcil endevinar les intencions que van impulsar els consistorials a comprar la casa que havia estat propietat dels jueus Mossé Natan i Bonjuhà Cabrit, perquè és indiscutible que en un primer moment no tenien el propòsit de transformar-la en seu permanent de la Diputació del General. Potser s’entenia com una simple inversió, per no dir una operació especulativa, com sembla demostrar-ho el fet que tot seguit volgueren treure’n un rendiment econòmic”(7).

Sobre aquesta edificació, al llarg del segle XV, s’anà aixecant  un edifici de nova planta d'estil gòtic, que per expandir-se va anar adquirint cases adjacents, ja sigui en direcció a l’actual plaça de sant Jaume o cap a la catedral. “La construcció d’un edifici de nova planta, de disseny aprimorat, que s’allunyava del tipus de casa que subsistia a l’antic call major, s’ha d’interpretar com la resposta arquitectònica a les noves funcions i necessitats d’una institució recentment reorganitzada i alhora com un símbol en pedra del seu envigorit paper polític, una seu que permetia al ciutadà percebre la voluntat de permanència de la Diputació, traduïda a forma monumental, tant per l’aspecte de la casa —dimensions, materials, decoració sumptuosa— com pel peculiar emplaçament urbanístic, en el cor de la ciutat romana i medieval”(8).

Cap al 1418 es començaren a reformar les edificacions del carrer de sant Honorat, construint al primer pis una gran sala rectangular, anomenada Càmera del Consell, i la Càmera dels Oïdors de Comptes, “personatges importants que junt amb els diputats formaven el consistori de govern de la primitiva Generalitat”(9). També durant aquesta dècada s’iniciaren les obres de la façana del carrer de sant Honorat, entrada principal en aquells moments, i la façana del carrer del Bisbe “l’antiga tanca de l’hort, a l’altra banda de la casa, al carrer més important”(10), i per aquest motiu es volgué ressaltar més amb una decoració més rica i sumptuosa que no pas la del carrer de sant Honorat. Aquesta façana té un accés més ample i a peu pla a l’edifici i des d’aquesta porta arribem al pati principal, erigit entre el 1424 i 1425, on mitjançant una escala descoberta es puja a la galeria i a les dependències de la planta noble. “La imponent façana del carrer de sant Honorat, que aviat serà desplaçada en importància per la del carrer del Bisbe, es va construir al mateix temps que la resta de l’edifici. Sovint negligida, aquesta façana és una de les més lluïdes del gòtic civil català. Fabricada en pedra, de carreus una mica més petits que els emprats en el pati, ressalta per l’intent d’ordenació regular de les obertures”(11).

Entre el 1415 i el 1425 es construí la naia o galeria gòtica, que envolta el pati interior de la planta baixa, i des d’on s’accedeix a les estances importants. També aleshores es construí la Sala del Consistori (12), “la sala més important de la casa”(13). La darrera gran obra del segle fou la capella de sant Jordi, “capella de petites dimensions, però rica en elements ornamentals, i la sagristia adjunta, de superfície gairebé idèntica a la capella i també coberta amb volta de pedra”(14), construïda entre el 1432 i el 1434. Aquesta, inicialment es construí a la planta baixa, no hi ha, però, testimonis directes, gràfics o literaris, de l’emplaçament original de la capella, que l’any 1548 es traslladà a la galeria de la planta noble, i fou ampliada al segle XVIII.

“Malgrat les nombroses —i, adesiara, radicals— alteracions que ha experimentat, podem afirmar que l’edifici gòtic conserva en bona part l’aspecte original, força homogeni. Això no implica, necessàriament, que existís des del principi una traça unitària, similar a les que els arquitectes han fet servir des d’època moderna, però sí que Safont, d’acord amb les exigències dels clients, devia tenir des del primer moment una idea global de l’edifici, una concepció o imatge de conjunt, que es podia i sens dubte es degué transformar en el transcurs de les obres. Aquestes progressives modificacions del projecte, que tanmateix —repetim-ho— no trenquen el caràcter unitari del conjunt, unides a les limitacions imposades per la forma irregular del solar i la fonamentació de la casa jueva, poden explicar, posem per cas, l’amplada desigual i inconstant de les galeries superiors, la mida diferent dels carreus que s’utilitzaren a l’interior i a l’exterior, o la metamorfosi estilística que traeix el frontis de la capella. Que es tractava d’un projecte “obert” també ho demostra la construcció de la capella i la sagristia annexa, ambdues cobertes amb volta de creueria, una reforma que implicava una modificació considerable de l’angle nord-est del claustre alt”(15).

“Una característica peculiar del Palau, sempre amb relació a l’arquitectura civil coetània, és el caràcter funcional i relativament modest de les estances principals. Llurs dimensions són més aviat discretes, de planta senzilla i cobertes de teginat, a vegades un simple embigat i només tardívolament i ocasionalment amb una configuració cassetonada. En canvi, la volta només apareix en els espais sacres, la capella i la sagristia. Una raó que justifica aquesta moderació és la superfície disponible, relativament escassa a causa de les limitacions del solar i de la constricció que exercien les cases veïnes, però també cal considerar la possibilitat que fos una decisió premeditada, a fi d’afavorir la rapidesa de la construcció i abaratir els costos. En tot cas, al Palau ja no hi trobem el tipus de sala de representació més habitual a la segona meitat del segle xiv, la que s’organitza per obra d’arcs diafragmàtics (Tinell, Saló de Cent, etc.), ja en vies d’extinció —el cant del cigne, l’hospital de la Santa Creu—, sinó un model d’estança que fia la idea de majestuositat o solemnitat més al component decoratiu (l’escultura en pedra, els elements tèxtils i pictòrics, el mobiliari, els sostres policroms) que als components estructurals”(16).

El nucli gòtic de la casa va ser construït sota la direcció de Marc Safont, un dels arquitectes catalans més importants de la baixa edat mitjana.

No fou fins un segle després d’haver acabat l’edifici gòtic que es realitzaren les primeres ampliacions.  El 1527 es va construir la Cambra Daurada, annexa a la sala gòtica del Consistori, sobre una edificació comprada al carrer de sant Honorat, que fou utilitzada per celebrar-hi les reunions del Consistori, màxim òrgan de govern de la Generalitat. Entre els anys 1537 i 1548 s’amplià l’edificació per la cara nord des del carrer de sant Honorat cap al carrer del Bisbe, construint “el sector de pati de les dues llotges, es traslladà la capella de la planta baixa a on és ara i es féu la reforma de la cantonada de la galeria gòtica”(17). Aquest nou immoble comprat tenia un hort amb taronges, que es pavimentà i es convertí en el pati dels Tarongers, construït, en dues etapes, entre el 1540 i el 1640.   

“Les obres de tramuntana no eren del tot homogènies, perquè havien anat a remolc de la dificultosa adquisició dels solars, ocupats per cases de particulars que en general es mostraven refractaris a la venda. Tot amb tot, a l’interior de l’edifici, en concret a les façanes del Pati dels Tarongers, es va intentar la uniformitat estilística, mantenint l’esquema compositiu i —fins on ho permetia l’assimilació del model renaixentista— el repertori formal que caracteritzava el nucli gòtic. Per evitar aquests inconvenients, a l’hora d’emprendre l’engrandiment de la casa envers la plaça de sant Jaume, els consistorials optaren per un procediment més radical. En efecte, ara els diputats van encarregar una traça unitària, un cos sencer d’edifici que s’havia de superposar a l’obra gòtica —respectant els nivells de circulació interior i, en particular, els del claustre gòtic—, un organisme volumètricament compacte i regular, dotat d’una façana radicalment moderna, o posada al dia, vertebrada en llenguatge renaixentista, és a dir, articulada amb ordres clàssics i depurada de qualsevol forma goticitzant. La contundència del projecte, tant pel que fa a la compacitat volumètrica com a la ruptura explícita amb el llenguatge del passat, també pressuposava un canvi d’orientació de tot l’edifici —privilegiant l’eix longitudinal, de sud a nord, com a principal—, l’alteració dels sistemes interiors de comunicació i la necessitat de rematar amb un sistema més homogeni les façanes, tant les laterals com la posterior. En efecte, deixant de banda que les ampliacions no s’acabaren fins ben entrat el segle XVII, les façanes de tramuntana i llevant es van uniformar amb la part renaixentista del carrer de sant Honorat”(18).

“Quant a l’adquisició dels solars necessaris per a la construcció del cos davanter, la Generalitat va adoptar una actitud imperativa, encara que sense perdre les formes de la diplomàcia”. (...). Els diputats comminaven els propietaris a vendre les cases al·legant l’interès públic, fent cas omís de la resistència a perdre unes propietats situades en un emplaçament immillorable”(19).

“El nou cos d’edifici apareix centrat per la gran capella, després convertida en Saló de sant Jordi. Es tracta d’un disseny arquitectònic insòlit, sense precedents ni paral·lels coneguts, ja que el que els diputats van bastir davant de la plaça de sant Jaume —o, millor dit, del fossar de la dita església— era en realitat una església —o una capella amb dimensions d’església— embolcallada o vestida a l’exterior amb façanes pròpies d’un edifici civil. En definitiva, Pere Blai va dissenyar a instància dels diputats un monument heterogeni, híbrid, mig eclesiàstic i mig civil: a l’exterior predomina l’aspecte àulic i cívic, que permet identificar fàcilment l’edifici com a seu d’una institució de representació política, mentre que més de la meitat de tot l’espai disponible a l’interior, tant en planta com en alçat, es va destinar a capella, tan elegant com imponent, i tan sobredimensionada com infrautilitzada des del mateix moment de la inauguració. Secularitzada arran de la victòria borbònica, es va poder reconvertir de forma gairebé natural en un saló àulic”(20). Per franquejar la porta principal s’utilitzaren unes columnes de granit, d’època romana, que en un primer emplaçament havien estat al forum de Tarraco, i que posteriorment foren traslladades a l’església, avui desapareguda, de sant Pere Sescelades de Tarragona. L’obra es podia donar per acabada l’any 1617.

Al segle XVI, la part que dóna al pati dels Tarongers i al carrer de sant Sever fou servit per allotjar-hi l'arsenal.

Al segle XVIII, amb el Decret de Nova Planta, 1716, la Diputació del General va quedar abolida, i la seva seu fou ocupada per l’Audiència, que executà algunes obres de distribució; també s’amplià la capella de sant Jordi i es coronà el campanar.

Al llarg dels segles, els dos patis i les façanes de l’edifici han patit modificacions, “però han mantingut els seus elements essencials. En canvi, les sales destinades a reunions, arxius, oficines i habitatge han estat reformades de manera més radical per tal d’adaptar-se a les funcions canviants de l’edifici, que després dels decrets de Nova Planta, el 1716, va passar a ser la seu de la Reial Audiència. Al segle XIX s’instal·là també a la casa de la Generalitat la Diputació Provincial de Barcelona i, entre 1914 i 1925, l’edifici fou, a més, seu de la Mancomunitat de Catalunya”(21). Entre els anys 1925 i 1930 l’edifici patí una important remodelació.

 


1 Web Generalitat de Catalunya: Història de la Generalitat http://web.gencat.cat/ca/generalitat/historia/

2 Web Generalitat de Catalunya: Història de la Generalitat http://web.gencat.cat/ca/generalitat/historia/

3 Carbonell i Buades, M.; 2015, pàg. 49

4 Carbonell i Buades, M.; 2015, pàg. 22

5 Roca Vilaregut, A, 2012, pàg. 11

6 Carbonell i Buades, M.; 2015, pàg. 35

7 Carbonell i Buades, M.; 2015, pàg. 48

8 Carbonell i Buades, M.; 2015, pàg. 50

9 Web Generalitat de Catalunya: La presidència: El Palau de la Generalitat, seu de la Presidència: http://www.president.cat/pres_gov/AppJava/president/presidencia/palau-generalitat/index.html

10 Roca Vilaregut, A, 2012, pàg. 15

11 Carbonell i Buades, M.; 2015, pàg. 78

12 Des de 1928 anomenada Saló de la Mare de Déu de Montserrat

13 Web Generalitat de Catalunya: La presidència: El Palau de la Generalitat, seu de la Presidència: http://www.president.cat/pres_gov/AppJava/president/presidencia/palau-generalitat/index.html

14 Carbonell i Buades, M.; 2015, pàg. 61-62

15 Carbonell i Buades, M.; 2015, pàg. 71

16 Carbonell i Buades, M.; 2015, pàg. 79

17 Roca Vilaregut, A, 2012, pàg. 27

18 Carbonell i Buades, M.; 2015, pàg. 436

19 Carbonell i Buades, M.; 2015, pàg. 438

20 Carbonell i Buades, M.; 2015, pàg. 438

21 Carbonell i Buades, M.; 2015, pàg. 133


Bibliografia

Ainaud, J.; Gudiol, J; Verrie, F. P., 1947, “Catálogo monumental de España. La ciudad de Barcelona”, Consejo Superior de Investigaciones Científicas, Madrid, 1947.

Carbonell i Buades, M.; 2015, “Obra condecent e assats sumptuosa: la casa gòtica de la Diputació del General”, dins Carbonell i Buades, M.; (dir.), “El Palau de la Generalitat de Catalunya. Art i Arquitectura”, Volum 1, Generalitat de Catalunya. Departament de la Presidència

Carbonell i Buades, M.; 2015, “La irrupció del Renaixement. Per ampliació y decoració de la dita casa: l’expansió cap a tramuntana”, dins Carbonell i Buades, M.; (dir.), “El Palau de la Generalitat de Catalunya. Art i Arquitectura”, Volum 2, Generalitat de Catalunya. Departament de la Presidència

Carbonell i Buades, M.; 2015, “L’obra nova de Pere Blai, cèlebre architector”, dins capítol “Una església vestida de palau, tant insigne e singular y de tant gran cost y gasto”, dins Carbonell i Buades, M.; (dir.), “El Palau de la Generalitat de Catalunya. Art i Arquitectura”, Volum 2, Generalitat de Catalunya. Departament de la Presidència

Cornudella, R., Macías, G., 2015, “L’escultura decorativa del segle XV”, dins Carbonell i Buades, M.; (dir.), “El Palau de la Generalitat de Catalunya. Art i Arquitectura”, Volum 1, Generalitat de Catalunya. Departament de la Presidència

Garganté Llanes, M.; 2015“La Sala Nova del consistori. Un espai per a la representació del poder” dins Carbonell i Buades, M.; (dir.), “El Palau de la Generalitat de Catalunya. Art i Arquitectura”, Volum 2, Generalitat de Catalunya. Departament de la Presidència

Orenzanz, T.; 2012,  “Las cuatro columnas del Palau de la Generalitat, 1.900 años de historia”, Noticia La Vanguardia, 30 gener 2012http://www.lavanguardia.com/vida/20120130/54246845040/cuatro-columnas-palau-generalitat-1900-anos-historia.html

Roca Vilaregut, A, 2012, “El Palau de la Generalitat de Catalunya. Resum de 600 anys d’art”, Generalitat de Catalunya (Departament de la Presidència)

Web Generalitat de Catalunya: Història de la Generalitat http://web.gencat.cat/ca/generalitat/historia/

Web Generalitat de Catalunya: La presidència: El Palau de la Generalitat, seu de la Presidència: http://www.president.cat/pres_gov/AppJava/president/presidencia/palau-generalitat/index.html

Altre bibliografia que es pot trobar a la biblioteca de l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Barcelona http://hdl.handle.net/2117/87950