Palau Reial Major

La Barcelona Gòtica ( tornar al mapa)

De l’antic Palau Reial Major de Barcelona només en queda el saló del tron, el que avui coneixem com a saló del Tinell[1], i la Capella Reial, la capella de santa Àgueda, totes dues estructures d’època gòtica.

L’esplendor màxima del palau serà arran de les obres d’ampliació que es donen a partir de l’any 1302 sobre les estructures romàniques. El gran reformador del Palau Reial Major és Jaume II  de Catalunya-Aragó, dit el Just (regna de 1291-1327) qui comença una gran tasca d’intervenció i transformació que durarà tot el seu regnat, i que es perllongarà també en vida del seu fill Alfons. Durant aquests dos regnats, el  de Jaume II i el d'Alfons el Benigne, a la primera meitat del segle XIV, es construí l'església palatina de santa Àgata. Es construí també aleshores la desapareguda avantcambra gòtica, que substituïa les anteriors estructures romàniques, que comunicava la nova capella amb la caixa romànica del Palau Reial Major.

La façana principal del palau donava al corral del palau, espai ben definit, tancat, pel qual s’entrava per dos passos sota volta, un des del carrer de Freneria[2], i l’altre des de la contigua plaça de la Corretgeria. A partir segle XII, aquest espai  es començarà a anomenar Freginal[3], ja que és on es comercia amb la palla. S’entrava al palau per un portal obert a l’angle de la plaça, “al costat del portal exterior de la capella. Passat el portal, la primera estança comunicava igualment amb la gran sala i la capella”[4].

 Una de les primeres intervencions, del rei Jaume II, és la construcció de la nova cuina gòtica[5], ja l’any 1302, situada sobre l’antiga Farneria o Casa de la Farina, edifici situat a la mateixa plaça que el palau, i que era el lloc on, fins aleshores, es cobra el dret per la farina. Aquesta cuina s'enllaçarà amb el Saló de Paraments mitjançant una volta, que passava per sobre de l’androna o carreró interior que permetia l’accés al verger des de la plaça: en aquell període l’entrada al pati del palau no es pot realitzar des del futur carrer dels Comtes, ja que aquest espai està ocupat per propietats episcopals i del Capítol catedralici. Serà al llarg dels anys, i arran de diverses compres, que els monarques podran obrir una entrada directa des del carrer dels Comtes vers el verger de palau.

Entre els anys 1317 i 1359, aquesta androna, és parcialment ocupada per estructures d’obra i fusta, ja que l’any 1317 s’annexiona a les propietats reials allò que aleshores s’anomena “palau de santa Eulàlia”, que no era sinó restes de l’antic Palau Episcopal. Es construeix una escala, i es construeixen unes estructures que empalmen el palau de santa Eulàlia amb l’Aula Major de l’antic palau romànic: es pot ocupar l’androna, perquè ara ja es pot entrar al verger des del carrer dels Comtes, un cop el palau de santa Eulàlia ha passat a mans reials, però no s’ocupa de forma més estable fins més endavant.

L’any 1318 s’executen obres a l’oficina del Mestre Racional, situada a la meitat de l’antiga  volta romànica, espai que havien estat estables i magatzems en èpoques anteriors[6], on tindrà l’arxiu fins al 1557, quan, a acusa de la construcció del Palau del Lloctinent la zona es reforma per convertir-se en cuina del palau del Lloctinent. La construcció de l’oficina del Mestre Racional, és una decisió de la casa comtal de Barcelona, que decideix que malgrat que les Corts són itinerants, és a dir, es troben allà on es troba el monarca, les úniques institucions estables que tenia la monarquia, el Mestre Racional, i l’Arxiu Reial, tinguin la seva seu dins el Palau Reial.

El mateix 1318 es creen dos espais d’arxiu: l’Arxiu del Mestre Racional[7], i l’Arxiu Reial[8],  aquest últim situat a l’avantcambra, edificació situada entre la capçalera de santa Àgueda i l’Aula Major. Aquest espai serà conegut com a  “sala petita” en contraposició a l’Aula Major o “sala gran” que representava la sala del tron. Jaume II reformarà l’avantcambra creant dues sales per l’Arxiu Reial, i a sobre d’elles situarà la Sala del Tresor, que era on es guardaven les joies dels monarques; l’any  1477 l’espai abans ocupat per la Sala del Tresor passarà a ser ocupat per l’Arxiu Reial.

L’any 1326 el palau s’annexa una nova edificació: la Casa de les Escrivanies, situada al costat de l’absis de la catedral, i separada de la Casa de la Farina, per unes cases particulars. Aquesta edificació es reformarà per tal d’encabir la Cancelleria Reial quan el rei és a la ciutat de Barcelona, cosa que passa sovint durant el regnat de Jaume II.

Jaume II també serà el monarca que iniciarà les obres de la nova Capella Reial, sota l’advocació de la santa Maria; l’any 1601, però la capella adoptà definitivament a santa Àgata, tal com encara es manté avui en dia.

A l’edifici de l’avantcambra, per sobre l’Arxiu Reial es trobava la Cambra Reial, dividida longitudinalment en una cambra i una recambra. En època de Pere el Cerimoniós es van obrir unes finestres per veure el mar.

Durant el regnat de Pere III de Catalunya-Aragó, dit el Cerimoniós (regna de 1336-1387) comencen les obres de construcció del nou saló del tron, en aquell temps conegut com a Saló de Paraments, avui en dia saló del Tinell, demolint tot l'interior del vell palau romànic a partir del terra de la primera planta, i fent recréixer la caixa romànica per encabir el gran saló, gòtic. La nova sala cavalcarà sobre l’antiga androna que permetia l’accés al verger i, per tant, es produeix la unió física amb l’antic palau de santa Eulàlia, unió que no vol dir comunicació: són dos edificis amb diferents alçades i, per tant, les dues edificacions es comunicaran lateralment. Les obres de construcció del nou saló del tro duraran de 1359 i 1370.

El Saló de Paraments era una de les sales més grans d’Europa, i era un espai on acollia  audiències reials, s’hi administrava justícia, es realitzaven banquets, era “seu del que a l’època es coneix com “el córrer les armes”, la celebració cavalleresca amb la qual s’honorava el rei com a cap i membre de l’estament militar”[9], espai d’escolta de prèdiques d’importants dignitats eclesiàstiques, escenari de rellevants cerimònies religioses, els cadàvers reials s’hi exhibien durant el període que precedia l’ofici fúnebre a la catedral, etc.

La construcció del Saló de Paraments suposa la desaparició de la major part dels espais residencials de l’antic palau romànic. Per això a avantcambra, per sobre la Cambra Reial s’aixeca una cambra addicional, que ocupa una petita part del terrat del Saló de Paraments, que els contemporanis anomenaran  Cambra Sobirana, i en contraposició l’antiga cambra reial s’anomenarà Cambra Jussana. L’any 1340 Pere III efectua diversos pagaments per tal de “renovar el seu dormitori, immediat a la capella, amb una xemeneia i un finestral, amb  l’objecte de poder contemplar el mar des del seu llit”[10], així com reparacions diverses, a les quals acompanyen altres petites de manteniment de l'edifici.

Els monarques són conscients de la pèrdua d’espai residencial arran de la construcció del Saló de Paraments.  Per això, Pere el Cerimoniós adquirirà l’any 1367 l’antiga Casa del Palau del Temple de Barcelona, i realitzarà obres de restauració i ampliació per convertir-lo en el Palau Reial Menor, iniciant un procés de divisió entre un palau de vida oficial i un palau d’espai residencial. Més tard, Martí l’Humà, tindrà com a projecte vendre el Palau Reial Menor i construir un nou palau a tocar les Drassanes, però per motius econòmics, no ho podrà dur a terme; aleshores decidirà de fer créixer i modernitzar el Palau Reial Major.

Pere el Cerimoniós començarà l’any 1378, l’inici del procés de compra de les cases propietat del Capítol de la catedral, que arribaven fins a la baixada de la Canonja. Les compres acabaran en temps del rei Martí, 1407, i permetran, al final del procés, incorporar la casa del sagristà i la casa del Cabiscol[11], i poder ampliar el palau vers aquella direcció.

Consta que en temps de Pere el Cerimoniós ja existia una biblioteca o sala dels llibres,  presidida des de 1362 per un rellotge, el primer que existí a Barcelona.

Duran el regnat de Joan I, anomenat Joan el Caçador (regna de  1387 a 1396) es reformen les cases de la Batllia, i s’incorporen al palau reial.

Un altre monarca important per l’evolució del palau serà el rei Martí I de Catalunya-Aragó, dit Martí l'Humà o l'Eclesiàstic, qui regnà  del 1396 al 1410.

Una de les obres de més envergadura realitzades per Martí l’Humà són les realitzades allà on es trobaven l’antiga Casa de la Farina[12] i la Casa de les Escrivanies, és a dir, a la zona que avui ocupa la meitat del palau de Lloctinent més al nord. El rei adquireix les propietats que es troben al mig de les dues cases, les uneix en planta, i fa avançar la línia de la casa de la Farina cap a la plaça, fins a arribar a la primera rosassa del Saló dels Paraments, que quedarà tapiada.  Sobre les cuines construirà les escrivanies palatines, i més amunt un estudi, una cambra anomenada dels Papagais, la nova Cambra Reial, i a sobre de tot una lògia-mirador i un jardí elevat, que els documents anomenen el palauet o sala de Bellvís (o Bellavista o belvedere). El jardí elevat prosseguia pel terrat de la sala de Paraments: aquest era el veritable mirador del rei[13].

El rei Martí també farà recréixer l’antic palau de santa Eulàlia; en aquest sector, ocupant una mica del  terrat major, el rei Martí situarà a les estances de la reina i de les infantes. Allà també es trobava la Cuina de la Reina, la Galeria dels Arquets i possiblement als baixos l’Arxiu de les Portes Ferrades, potser el lloc on es guardaven les armes i armadures del rei, és a dir, l’armeria.

Al costat d’aquest espai, més cap al futur pla de la Seu, el rei construirà la desapareguda capella de sant Miquel, una capella privativa, que la documentació ens mostra com un espai per als retirs espirituals del monarca a la zona alta del palau. Al segle XX, durant les reformes que es dugueren a terme per adaptar aquesta part de l’antic palau reial per encabir-hi el Museu Frederic Marès, les fotografies ens mostren elements que “apunten inequívocament al referit oratori, on es pot observar un espai rectangular i en un dels murs menors s’hi obria un òcul"[14].

El rei Martí, amb una idea molt clara dels elements religiosos de la figura del monarca, voldrà construir, en un solar situat en un costat i l’altre de la baixada de la Canonja, el monestir de les relíquies o monestir dels celestins, i per “donar-li més amplitud, desitjava  adjuntar-hi un pati que hi havia al costat i l’alberg del cabiscol[15], situats entre el Palau Reial i la Seu”[16].  El febrer de 1408 es posa la primera pedra del monestir,  i construeix una galeria a  la zona de Tapineria que permetrà el pas dels celestins cap a la capella reial a cantar els oficis. El monarca cercava una comunitat religiosa que garantís un culte religiós a la capella reial, a l’epicentre de la qual se situarien les relíquies patrimonials de la Corona, tenint com a model la Sainte-Chapelle de París, construïda al segle XIII per  Lluís IX. Els monarques catalans volien que la capella reial tingués un alt grau d'autonomia respecte de la jerarquia eclesiàstica[17^]: primer es va intentar vincular-la a l'orde del Cister; durant el regnat de Marti I es va proposar establir un convent de celestins, els quals tindrien cura de la capella entre els anys 1408 i 1423[18]. Fou el prior dels mercedaris, qui l’any 1423 vengué als canonges de la seu “una part del solar destinat a monestir dels celestins, amb la finalitat –suposem- de construir-hi la casa de “l’Almoyna”[19].

El rei Martí també intervingué, amb gran interès, al pati de palau que ell convertirà en el verger o jardí de palau. El monarca intervindrà directament en la compra d’espècies arbòries per a l’ornament dels seus palaus, en el cas barceloní ple de flors i arbres fruiters[20^], influenciat pels palaus àrabs. “Per un dels seus costats i paral·lel a la “cambra de paraments” (avui Tinell), corria un andador o passatge pavimentat, sobre el qual el monarca construirà una galeria doble. Al centre del jardí, i en forma de creu, hi haurà uns altres andadors o camins empedrats, que el dividiran en quatre parts, i que permetran el pas entre les plantes. A cada una d’aquestes parts hi haurà les plantacions”[21]. Per adornar el verger el rei havia manat anar a buscar a Sicília columnes i marbres de l’antic palau normand anomenat “Palazzo della Cuba”

Entre els anys 1407 i 1408 el monarca es feu construir una tribuna al sector nord de la catedral de Barcelona, una capella catedralícia, situada per damunt les capelles laterals, que comunicava directament amb el Palau Real Major per mitjà d’un pont o arc elevat. Avui en dia, si es mira la part alta del mur de la catedral, on l’edifici del palau del Lloctinent fa cantonada amb la plaça sant Iu, es pot observar encara la porta d’accés a la capella. En resta també, el passadís que unia tota la part superior del palau, i que acabava enllaçant amb el mencionat pont o arc sobre el carrer dels Comtes. Aquest passadís, construït també pel rei Martí, partia de la zona de palau a tocar al carrer dels xapins o xapiners[22] (actual carrer de la Tapineria), a les antigues cambres reials, passava per la façana de la plaça i arribava a les noves estances construïdes per ell: girant cap a l’esquerra arribava a les seves estances, i a la dreta, les de la reina.    

Finalment, un altre espai on intervingué el rei Martí fou l’espai que es trobava davant de palau, l’antic corral de palau,  també anomenat plaça del palau del senyor rei, plaça del palau reial major, o bé plaça davant lo palau major. Aquest era un espai tancat, pel qual s’entrava per dos passos sota volta, el qual el monarca volia engrandir, tot enderrocant quatre illes de cases, per assolir un espai prou gran per poder-hi tornejar. Aquell espai, envaïda per les construccions particulars i el mercat, era habitada, segons el cens de feligresos de la parròquia de sant Just de l'any 1390 per multitud de diversos oficis: forner, cinter, taverner, mossèn, sabater, broquerer, apotecari, beiner, sabater, mercer, candeler, seller, guarnimenter, buidador.  El projecte no és dut a terme amb l’extensió que volia el monarca, però sí que se suprimiren les edificacions entre la plaça del palau i la plaça de la Corretgeria, creant així un espai cívic bastant més llarg que no l’actual plaça del Rei. “Però si la plaça no es pogué ampliar, el monarca aconseguí almenys, d’urbanitzar-la; en suprimí els bancs dels venedors i els habitatges particulars que l’oprimien, i així li’n transformà la fisonomia, ja que d’un centre comercial passà a ésser un indret senyorívol i tranquil del qual encara avui podem gaudir”[23].

Així doncs, a inicis del segle XIV, el Palau Reial Major ja ocupava tot el  sector comprés entre la muralla romana, la baixada de la Canonja, l’actual carrer dels Comtes, i el desaparegut carrer de les Escrivanies. “La dinastia de Barcelona culminava d'aquesta manera la reforma integral de l'edifici que simbolitzava el poder reial. Autorepresentar-se amb suficient dignitat era essencial en un moment en què el municipi de Barcelona i la Diputació del General anaven consolidant i proclamant arquitectònicament els respectius contrapoders”[24].

Durant l’efímer regnat de Pere el Conestable de Portugal (1464-1466), es van emprendre importants obres d'embelliment en tot el palau, així com de la capella reial.

En extingir-se la dinastia dels comtes-reis catalans, i passar la corona en mans de la dinastia dels  Trastámara, el palau  s'anà abandonant com a residència reial a poc a poc, fins a arribar en temps dels Reis Catòlics en què el palau “arribà a ésser desafectat de la cort, i durant el segle XVI, fou repartit entre el Tribunal de la Inquisició i l’Audiència Reial”[25^]

La Inquisició va rebre les construccions del carrer de la Tapineria. La part superior de l’avantcambra on,  l’antiga Cambra Sobirana, es convertirà en “el cuarto del inquisidor más antiguo”: seran les dependències de l’Inquisidor, que tindrà sortida al terrat de la Sala de Paraments. Aquest terrat estava també reservat als inquisidors, que els permetia transitar al carrer dels Comtes, on es trobava el portal d’ingrés als departaments cedits al Tribunal de la Inquisició, situat sota un escut reial, avui portal convertit en finestra enreixada. 

A l’espai ocupat per la Inquisició hi vivien els inquisidors i alguns funcionaris com el porter i l’alcaid de les presons. El Tribunal tindrà 13 presons en el palau, una “l'anomenada habitació de la Torre (per trobar-se dins de la torre de la muralla romana) i altres tantes en la planta baixa, per davant de la muralla, de cara al pati central, i amb la muralla romana com a paret posterior”[26^]. “Posteriorment, durant la guerra de Successió, es va arribar fins a 20 cel·les, entre presons inquisitorials i civils”[27].

La resta del palau l’ocuparan entre l’Audiència Reial i la Batllia General, amb les oficines del Racional i l’Arxiu.

A partir de l’any 1465 va començar el progressiu enderrocament de l’antic palau de santa Eulàlia, creant la nova plaça de sant Iu, fet que comporta que la gran sala de Paraments tingui una nova façana.

L’any 1542 la sala de Paraments fou habilitada per a les escrivanies de la Reial Audiència. La gran sala fou subdividida amb envans, i es construí una escala des de la plaça del Rei, amb una porta d'accés d'estil renaixentista[28^]. Des d’aleshores la gran sala serà coneguda com a Sala de Borboll pel rumor que el treball dels escrivents de l’Audiència produïren.

L’any 1548 s’havia presentat la maqueta del projecte de construcció del nou Palau del Lloctinent[29], “construcció d’un annex del palau per tal que el lloctinent hi pogués tenir estada digna i l’Audiència hi trobés espai per a les sales de jurisdicció criminal”[30]. La seva construcció va engolir una part de l’antic palau reial, a més d’adquirir unes cases veïnes pel seu enderrocament . “El desaparegut carrer de les Escrivanies, fossilitzat en el pas públic que mantenen les dues portes renaixentistes del Palau del Lloctinent”[31]. L’any 1555 es donen per acabades les obres. Per poder unir l’antic Palau Reial i la nova construcció es va construir l’anomenada torre del Rei Martí, que “resol el carregament entre els dos cossos de l’edifici”[32].

L’any 1542 el Tinell fou subdividit mitjançant envans, per tal d’habilitar-lo per a les escrivanies de la Reial Audiència; pel rumor que el treball d’aquestes produïren el saló serà conegut com a  Sala del Borboll. Al mateix temps es construí una nova porta d’accés des de la plaça del Rei, d’estil renaixentista[33]. També al segle XVI una part del Tinell fou destruït per poder construir la plaça de sant Iu, i es reformà la Sala de l’Audiència, amb façana al carrer dels Comtes. El verger serà de nou remodelat, on es construiran “en una part del pati les sales dels tribunals civils i remodelà tot el conjunt, substituint les obertures medievals per unes de pròpies del segle XVI”[34].

Entre els anys 1578 i 1582 s’amplia l’Arxiu Reial, cap al hall de recepció situat a l’edifici de l’avantcambra, conegut com a “Sala Petita”, en contraposició a la Sala de Paraments, que era la “Sala Gran”: es va construir una nova volta intermèdia, partit la sala principal de l’avantcambra, passant d’una sala de 8 metres d’alçada a dues sales de 4 metres d’alçada.

Durant la guerra de Successió l’edifici quedà molt mal parat a causa dels bombardeigs. Després de la guerra el rei Felip V cedirà l’antic Palau Reial, que l’Audiència abandonava, i el Palau del Virrei, però no la capella de santa Àgata, de la qual tenien cura els frares mercenaris,  a les monges del convent de santa Clara, ja que el seu convent havia quedat molt malmès durant el setge, i ara s’ha d’enderrocar per construir la Ciutadella.

Les monges adaptaren el palau a les noves funcions, introduint estructures barroques en el conjunt. Així, per exemple l’any 1722 es comencen les obres de la construcció de l’església del nou convent dins l’antiga Sala de Paraments, tapant la seva estructura gòtica.  Sota l’església es construí una cripta  sepulcral que les religioses utilitzaren com a cementiri.

A l’edifici que donava al carrer dels Comtes s’hi afegí una planta, i les finestres que donaven al carrer foren substituïdes per balcons.

L’any 1754 els metges de Barcelona van realitzar una petició al monarca de restauració de la facultat de medicina a Barcelona, tancada, com tota la universitat, arran del Decret de Nova de Planta[35]. Se’ls aconsella que demanessin una Acadèmia, i no una facultat, i l’any 1770 es autoritzada l’Acadèmia de Medicina de Barcelona. Van anar tenint diverses seus provisionals fins que l’any 1789 van ocupar les dues plantes ocupades a l’Arxiu Reial a l’antic Palau Reial, on es va estar fins a l’any 1820. Tornarà a ocupar l’antic palau de 1824 a 1835.

Entre els anys 1781 i 1782 els frares mercedaris construeixen una capella, allà on hauria existit el primer convent mercedari, l’antic hospital de santa Eulàlia. Tot fent clots al terreny a la recerca de les restes del fundador de l’orde, Pere Nolasc, van trobar el mur lateral de l’antiga aula episcopal, que es corresponia amb l’antic intervallum d’època romana.

L’any 1798 es construeix un nou edifici de l’alcaid[36], i noves presons secretes de la Inquisició.

El març de 1820, durant el Trienni Liberal fou assaltat i cremat, destruint la major part del material de l’Acadèmia de Medicina.

“L’any 1820 l’Estat venia en pública subhasta una gran part del palau que aviat fou substituïda per cases particulars de renda”[37]. I així es pot comprovar en un plànol de 1832, obra de Juan Soler y Mestres, on amb diferents colors es pot observar els diferents propietaris de l’antic palau reial: els mercedaris a la capella de santa Àgueda, les monges clarisses el convent de santa Clara, la Inquisició que manté les seves propietats, i tota una zona compresa entre Tapineria i baixada de la Canonja que ha passat a mans privades.  Anys més tard, entre 1859 i 1862, quan s’aixequen els quarterons Garriga i Roca, es veu que l’avantcambra i la resta d’edificacions situades al verger han desaparegut, i s’han construït noves edificacions.

L’any 1754 l’antic Arxiu Reial,  propietat estricta del monarca, que havia estat fins al 1770 allotjat al Palau Reial Major de Barcelona, passa a denominar-se Arxiu de la Corona d'Aragó, i s’incorpora al fons de la Corona d’Aragó els arxius d’institucions de l’Antic Règim. L’any 1853 el director de l’Arxiu de la Corona d’Aragó va reclamar l’edifici de l’antic palau del Lloctinent, i que amb la desamortització del 1836 aquest immoble tornés a ser de la Corona d’Aragó i se’l declarés seu pròpia de l’Arxiu. Allà hi restarà fins a l’any 1993 quan es trasllada a la nova seu del carrer Almogàvers de Barcelona.

L’any 1835 les monges  es veuen obligades a abandonar el monestir, per ordre del Capità General. “En tornar-hi, el 1855, no se'ls reintegrà el convent sencer, perquè a l'edifici dels Virreis s'hi havia d’instal·lar l'Arxiu de la Corona d'Aragó”[38].

També  l’any 1835 l’antiga capella reial passa a formar part dels béns eclesiàstics afectats per la desamortització de Mendizábal i va ser destinada a diversos usos: així, acollirà l’escola de Primer Ensenyament de don José Carreras (1822), un magatzem de decorats del Teatre del Liceu (1850), una impremta de periòdics i, finalment, un taller dels escultors (1862), fins que l’any 1879 s’hi crea el Museu Provincial d'Antiguitats, que hi tingué la seva seu fins a l’any 1932.  L’any 1866 la capella fou  declarada monument historicoartístic, el primer monument a rebre aquesta distinció.

A inicis del segle XX, el que resta en peus de l’antic Palau Reial Major, la capella de santa Àgueda, el saló del Tinell, i les edificacions al voltant de l’antic verger medieval, són encara en mans de Museu Provincial d'Antiguitats i  les monges clarisses respectivament.

Arran de la Guerra Civil Espanyola les monges han d'abandonar el convent, i la “Generalitat se'n va incauta a fi que no es destruís. Quan l'any 1939 les religioses volgueren tornar, es trobaren amb la sorpresa que s'havia descobert el Tinell i s'havia començat a restaurar. Perquè si bé per la documentació se sabia que la sala de Paraments del Palau Major havia d'existir, no es coneixia el seu emplaçament exacte, ja que en construir-s'hi dintre l'església de santa Clara, s'havia tapat la seva estructura gòtica”[39]. Així doncs, es durà a terme el desmuntatge de l’estructura barroca de la sala per “retornar” a l’esplendor del gòtic.

Es realitzà, aleshores, un estudi del conjunt i és proposar fer desaparèixer les petjades arquitectòniques posteriors al segle XIII i XIV, tot intentant retornar la imatge que en aquell moment hauria tingut[40]. Amb relació a la façana de la plaça del Rei, “les imatges mostren que no existien finestres coronelles ni restes d'elles, com van ser col·locades ex professo i de quina manera en la façana va passar a predominar el mur llis sobre les obertures, tal com hauria de ser en edifici civil del gòtic meridional[41]”. Així doncs, les finestres coronelles que avui en dia podem observar a la façana de la plaça del Rei són una invenció, basada en una hipòtesi historiogràfica. També es van reconstruir els rosetons seguint el model d’algunes restes conservades. La porta renaixentista que havia servit per accedir a les dependències de l’Audiència, i posteriorment a l’església del convent de santa Clara fou desmuntada i traslladada a l’edifici de la plaça de sant Iu, on fou col·locada com entrada a l’antic verger. 

A la plaça de sant Iu, es va obrir la mencionada entrada, i a la façana posterior del Tinell, amb finestres del segle XVI amb l’escut Diputació a la part inferior, i del segle XVII a la part superior, es creà de bell nou un pòrtic.

Amb relació a l’antic verger o jardí de palau, aquest feia molt temps que havia desaparegut, i al seu voltant es trobaven tot d’edificacions amb una estructura renaixentista. S’acordà aleshores fer-ne una moderna reconstrucció que pretengué restablir l’estructura gòtica precedent i donar així un mateix estil a tot l’edifici”[42], “restaurant tot el conjunt amb un criteri excessivament medievalitzant”[43] : l’arquitecte Adolf Florensa va monumentalitzar l’espai d’entrada amb un nou pòrtic d’accés, provinent de la plaça del Rei,  i canvià de lloc els elements constructius.  També es reconstruí la façana que dóna al carrer dels Comtes, “segons la imatge que podria haver tingut al segle XIV”[44]; es van recol·locar finestres coronelles allà on es creia que haurien pogut existir, i l’antiga porta d’accés al palau de la Inquisició fou reconvertida en una finestra amb reixat; es mogué també de lloc l’escut de la reial. Es tiraren totes les estructures internes creant-ne de noves, com per exemple la reconstrucció de la galeria doble que es creia que el rei Martí l’Humà havia aixecat en aquell espai. A la dècada dels anys setanta del segle XX s’executaren uns contraforts, per reforçar l’estructura del Tinell, que taparen, en part, les finestres romàniques que havien sortit a la llum duran l’enderroc de les estructures als anys cinquanta, i que  havien estat reconstruïdes.

Bibliografia