Palau Reial Menor

La Barcelona Gòtica ( tornar al mapa)

L’antiga Casa del Palau del Temple de Barcelona, un cop l’Ordre del Temple fou abolit l’any 1312, passà per diverses mans, fins que a l’any 1367 fou adquirit per Pere el Cerimoniós per donar a la seva esposa, la reina Elionor de Sicília. A parir de 1368 “l’antiga residència templera fou restaurada i ampliada per convertir-se en Palau Reial Menor”(1) o palau de la reina. Els monarques volien una residència més confortable que el Palau Reial, i davant de la impossibilitat de construir un nou palau al costat de les drassanes, decidiren reformar l’edifici templer, per poder desenvolupar la seva vida privada, deixant el palau de la plaça del Rei per a actes públics.

Per al nou palau es pren com a punt de partida el nucli central de l’antiga casa templera (2), que deuria de tenir un aspecte semblant a una fortalesa, amb multitud de torres,  i s’hi afegeixen una sèrie de cases adjacents.  La nova construcció es distribuïa al voltant d'un pati central de forma oblong (3), al voltant del qual “es disposaven en dues plantes les diferents estades, sobresortint la part en què es trobava la capella del palau que tenia un accés lateral des d'aquesta zona”(4).

A la planta baixa es trobarien la cuina, estables, forns, etc.; a la planta superior del palau es trobaven les sales més nobles, destacant la Sala dels Cavalls, una sala l’origen de la qual podria ser de temps del palau templer, i la Sala Nova. També a la planta noble es trobava la Càmera Blanca, una sala privada del monarca. 

De tot el palau en destacava el seu jardí, conegut per la seva riquesa del seu verger i per la col·lecció zoològica que els monarques tenien: óssos, tigres, lleons, estruços, etc.

Al segle XV el rei donà el palau al seu governador a Catalunya, Galceran de Requesens, i des d’aleshores el palau serà conegut com el Palau del Governador. Al segle XVI, el palau viu una època d’esplendor, quan la família Requesens hi realitza obres per ampliar-lo i embellir-lo, convertint el palau en un edifici renaixentista. 

Als segles posteriors, però, el palau anar passant per diverses mans, i anar patint un progressiu deteriorament, fins arribar al segle XIX en un estat ruïnós. El seus propietaris,  els comtes de Sobradiel, van decidir que era molt costós la seva renovació, i que la millor opció era el seu enderrocament per poder construir-hi pisos de lloguer. Amb el seu enderroc, no només es perdia un edifici històric important, sinó també per tot el tram de muralla romana que en formava part.

De tota la edificació només ens ha arribat als nostres dies l’antiga capella de santa Maria, construïda el 1246. Aquesta capella templera, d’una sola nau de planta rectangular, orientada a llevant, dividida “interiorment en sis trams iguals per cinc arcs diafragma transversals que aguantaven una coberta de fusta a doble vessant, presumiblement policromada. D’altra banda, la recent descoberta de pintures als arcs diafragma dóna arguments per pensar que tot l’interior del temple estava pintat al fresc”(5).

Al convertir-se en residència reial, la capella es convertí en la capella de la reina, sense que això comportés gaires alteracions en la seva fisonomia. Amb la família Requesens, la capella si fou modificada, i cap a mitjans del segle XVI fou dotada  d’una volta de creueria i de capelles laterals. És probable que fos aleshores que es canviés la seva orientació, obrint una nova porta al carrer Ataüf.

Al segle XVIII fou objectes de noves intervencions. Arribat el segle XIX, només la capella es salva de l’enderrocament del palau, i l’arquitecte “Elies Rogent fou l’encarregat de condicionar el temple, que, en la nova situació, quedaria més o menys emparedat entre mitgeres. D’antuvi, calgué tapiar la porta romànica que donava al pati del convent templer, que desapareixia en ser ocupat pels nous immobles de lloguer. Per salvar-la, Rogent la traslladà i la substituí per l’altra porta forana del carrer Ataülf. D’aquesta manera, les dues mènsules i l’arquivolta de la porta medieval quedaren incorporades a la façana neoromànica, que, en part, és l’actual”(6).

L’any 1924 la capella passà a mans dels jesuïtes, els quals construïren un pis damunt la nau, canviant la seva fisonomia; més tard, a mitjans del segle XX s’afegiren dues finestres ogivals als costats de la rosassa.
.
 


  1. Fuguet i Sans, J., 2003-2004, pàg. 101
  2. Situada al llarg de la muralla romana
  3. Més llarg en una direcció que en l’altra. http://dlc.iec.cat/results.asp?txtEntrada=oblong&operEntrada=0
  4. López Torrijos, R.; García Ciruelos, R.; 2012, pàg. 34 Traducció del castellà F. Font
  5. Fuguet i Sans, J., 2003-2004, pàg. 104
  6. Fuguet i Sans, J., 2003-2004, pàg. 106-107
     

Bibliografia

Duran i Sanpere, A., 1972, “Barcelona i la seva Història”. Vol. I “La formació d’una gran ciutat” Ed. Curial, Barcelona

Fuguet i Sans, J., 2003-2004 “La casa del Palau del Temple, de Barcelona”, Locus Amoenus > Núm. 7, pàg. 99-109

López Torrijos, R.; García Ciruelos, R.; 2012; “El palacio real menor de Barcelona y su capilla. Reformas del siglo XVI”; Anuario del Departamento de Historia y Teoría del Arte 24, pàg.33-47; Universidad Autónoma de Madrid. Departamento de Historia y Teoría del Arte; http://hdl.handle.net/10486/13880