Casa Centelles o Casa dels comtes de Quirra

La Barcelona dels Àustries ( tornar al mapa)

La família dels Centelles ja tenia una casa, del segle XIII, al mateix indret on es construiria la nova al centre de Barcelona. “El nou casalici havia d’aparèixer als ulls de tothom al mateix indret, però mostrant-se més poderós, no només en les seves dimensions, sinó en la bellesa i perfecció de les seves pedres i en la incorporació de les noves aportacions estilístiques i escultòriques que arribaven des d’Itàlia. Per això va haver de comprar la resta de parcel·les confrontants amb les cases que ja tenia en propietat”[1].

Així doncs a principis del segle XVI, entre els anys 1514 i 1517, la família Centelles comprà part de les propietats confrontants a la seva casa, i va construir el nou casal, agregant totes les parcel·les del voltant. “Tot indica que el nou casal dels Centelles es va construir de bell nou des dels fonaments (i això explica que no s’hagin descobert restes tangibles d’edificacions anteriors) i amb un disseny unitari”[2]. Aquella primitiva casa dels Centelles, “va ser ampliada amb l'adquisició de la propietat d'Arnau Matoses,  a les quals poc després es va afegir una altra propietat situada al migdia – un solar de perfil molt irregular – que havia estat del cèlebre jurista Jaume Callís, mort en 14347. En tot cas, la idea de construir un edifici ex novo degué sorgir immediatament després de la presa de possessió del comtat de Quirra, actuant sempre Lluís de Centelles com a procurador del fill primogènit, tot i que aquest va arribar a la majoria d'edat. El 26 de novembre de 1514, els consellers de la ciutat atorgaven permís al propietari perquè pogués arrencar pedra de la pedrera municipal de Montjuïc amb l'objectiu de construir la casa, ja que contribuiria a l'embelliment de la ciutat”[3].  És probable que la casa es construís amb diners provinents de les rendes del comtat de Quirra, “un dels patrimonis més extensos de Sardenya, ja que ocupava una quarta part del seu territori insular”[4], heretat per Guillem Ramon II Carros de Centelles,  heretat de la seva tia paterna, i  no pas dels rèdits de la baronia dels Centelles. El propòsit de la nova construcció era la de dotar a l’hereu, Guillem Ramon II Carros de Centelles[5].

La construcció de la  casa Centelles es produí entre el 1514 i el 1517. Abans de començar les obres, però, el baró va haver de comprar una casa al notari Nicolau Marcer, casa situada a l'angle sud-occidental, amb accés des del carreró del Forn o del Pou Nou, i una casa al notari Pere Joan Boïgues, situada a l’angle nord-occidental, la porta de la qual s'obria a la Davallada de sant Miquel. La casa resultant consta de tres façanes, la principal de les quals és la que es troba al carrer de la Baixada de sant Miquel que presenta “quatre finestres a l’entresol i quatre balcons a la planta noble. Com sempre, el motlluratge dels brancals és de disseny gòtic”[6], i un portal cinccentista adovellat; “un nivell més de finestres petites s'anticipa al coronament d'arquets adherits el segle passat. Aquest esquema es reprodueix de manera similar a les altres dues façanes”[7]. “El pati central, lleugerament descentrat en relació a la façana de la Baixada de sant Miquel, podria haver-se generat a partir de l’antiga entrada a la casa que ja tenien els Centelles en aquest emplaçament. Haver mantingut la mateixa localització de la porta seria potser una manera de mostrar la continuïtat de la presència dels Centelles a la zona i refermar així el seu poder i presència a la Ciutat Comtal”[8] .

“La planta noble de l’edifici constava d’una gran sala –amb accés directe des de l’escala principal– i de diversos espais o cambres, dotats de diferents finestres exteriors, així com d’altres interiors que s’obrien al pati central i al jardí situat a la part posterior. Sobre les dependències de la planta noble que afrontaven amb el carrer del Pou Dolç existia un pis intermedi, articulat a banda i banda d’una escala secundària, en què es localitzaven la cuina i altres dependències. Aquesta escala permetia l’accés al darrer nivell de l’edifici – construït parcialment sobre la sala principal i sobre les dependències del nivell intermedi– on s’ubicaven el guarda-roba i diverses cambres, i on era també possible l’existència d’una solana. Segurament, aquestes golfes estaven cobertes amb un teulat de bigues de fusta, recolzades en les columnes prismàtiques de vuit costats i amb capitells ornamentats amb motius vegetals”[9].

L’edifici no sempre era ocupat pels seus propietaris, l’any 1565, per exemple, la casa apareix documentada com a deshabitada, o era llogada a altres famílies: l’any  1622 hi vivia com a llogatera Lucrècia Montcada i Gralla, marquesa vídua d’Ariza, filla de Francesc de Montcada i de Cardona, gran senescal del regne d'Aragó.

Al segle XVII el marquesat de Quirra va passar a la branca valenciana dels Centelles, mentre que l'herència dels Centelles catalans acabava en mans de la família Blanes-Centelles. Durant un temps la casa havia estat deshabitada o ocupada per inquilins, però la situació canvià quan Francesc Xavier de Blanes va passar a residir-hi vers l’any 1723, i va afavorir una reforma important. Aquest va adquirir un terraplè per realitzar una petita edificació. “Es va construir un nou pati interior a l’antic jardí, al voltant del qual s’articulà un nou cos edificat amb tres dependències des de les quals s’accedia a les comunes, construïdes en l’esmentat terraplè. A la mateixa part meridional, la part restant del jardí existent entre el pati de nova construcció i el carrer dels Gegants es va cobrir parcialment amb volta, definint un terrat transitable al qual s'accedia tant des de les dependències del nou cos com des de les estances que afrontaven amb el carrer dels Gegants. D’aquesta manera va quedar configurat com a jardí elevat”[10]. Serà també durant aquest període quan “la gran sala del segle XVI seria compartimentada i adquiriria les dimensions i acabats actuals. El monumental enteixinat que cobreix la sala es desenvolupa en el segon pis que es construí, precisament, en aquest període. Aquesta planta no suposà la remunta de l'edifici, sinó la construcció d'una nova línia de forjat que subdividia l'alçada de l'antiga i molt alta planta noble. Aquest nou nivell es fa evident en façana a la galeria superior de finestres”[11].

L’edifici arriba al segle XIX en mal estat, a causa de l'abandó, agreujat per l’ocupació per part de les tropes franceses durant  la Guerra del Francès, i és per aquest motiu que es realitzen algunes obres menors, com per exemple la conversió dels finestrals de la planta noble en balcons, mentre que es lloguen diverses habitacions de la casa.

L’any 1847 María de la Concepción Pignatelli de Aragona y Belloni, duquesa de Solferino, marquesa de Mora, d’aquí que l’edifici sigui conegut com a palau Solferino, propietària en aquell moment de l’edifici[12], va decidir llogar el casal a la seu de la Societat Filharmònica de Barcelona, perdent així la seva funció residencial, construint una gran sala de concerts al pis principal, convertint la sala en foyer.  

L’any 1863 es van executar noves obres, que no afectarà l’interior de l’edificació. “Bàsicament s’actuà en la remodelació de la façana del carrer dels Gegants, obrint tres portes a la planta baixa (que va suposar l’eliminació de tres de les quatre finestres de l’entresol) i un balcó (segurament traslladat de la façana que donava al jardí elevat) a la primera planta regularitzant la façana i mantenint l’equidistància entre els altres balcons. (...). L’actuació, però, de més impacte fou l’aixecament d’un edifici d’habitatges de planta i quatre pisos a la zona que ocupaven el jardí elevat i el segon pati del Palau. Es tractava de l’arquitectura típica de la primera meitat del segle xix, amb tres portes a la planta baixa i tres balcons als pisos superiors i mantenint l’estructura de l’antic pati del s. XVIII. Aquest edifici sempre serà considerat, en relació al casalici dels Centelles, com un edifici annex, tot i que en l’actualitat es busca la completa connexió a nivell de forjats, a fi d’ampliar la superfície útil de les dependències del Palau”[13].

L’any 1871 s’efectuaren noves obres, “per la construcció d'un seguit de noves estances a la planta noble que havien de substituir la ja inutilitzada sala de concerts”[14], a fi d’habilitar la casa com a lloc de residència, si més no ocasional, per a Manuel de Llanza i Pignatelli de Aragona, desè duc de Solferino. “Les obres van consistir en la substitució a la planta baixa de la paret mestra que dividia en dos la crugia del front est del Palau per un sistema de suports amb columnes metàl·liques, forjats de bigueta de ferro i revoltó. La introducció del ferro en la construcció va marcar definitivament algunes de les característiques espacials de l’edifici”[15].

El casal fou propietat de la família Llanza fins a l’any 1981, quan és venut a una entitat financera. Va ser aleshores llogat a la Generalitat, qui comença obres de reformes, i l’any 1987 acabà comprant l’edifici.

Bibliografia