Casa Vilana Perlas o Casa Perlas

La Barcelona dels Àustries ( tornar al mapa)

La que fou la residència de Ramon Frederic de Vilana Perlas i Camarasa, secretari d'Estat de l’Arxiduc Carles III, és “una barreja d'elements arquitectònics, alguns medievals i altres d'èpoques posteriors. La complexitat de la casa és el fruit de successives reformes i, sobretot, de l'addició de diversos edificis”(1).

Els Vilana Perlas arriben a Barcelona vers el 1655, i el 1671 adquireixen un primer conjunt de cases, “dues cases situades al carrer del Correu Vell, a l'espai que ara ocupa una edificació de factura molt posterior, emplaçada entre la casa de la cantonada i el carreró que porta a l'interior de l'illa, sota la muralla romana”(2). El 1672 compren un altre immoble, contigu als anteriors que feia cantonada carrer del Correu Vell amb el carrer de Regomir. Començaren  aleshores les obres per adequar les cases, “obtenint quelcom totalment nou i diferent. Un habitatge que era, ja en aquest moment, una estructura prou complexa, el resultat de sumar tres cases, o quatre, si tenim en compte que la de la cantonada era ja el resultat d' unir-ne dues”(3).

La casa resultant ja deuria ser, a principis del segle XVIII, una casa d’alt nivell social. “Comptava, en efecte, amb diversos espais de servei (estable, graner, celler, cuina, cuina de les bugades, cambres per a les criades i per al lacai, menjador per als criats), tres estudis (un d'ells ocupat per una voluminosa biblioteca que comptava amb 579 «tomos o llibres»), sala, sala de l' «estrado»(4)  (amb rajola valenciana), menjador (amb escalfapanxes), vuit cambres i «aposentos», oratori o capella, guardaroba i «terraplè»(5)”(6). 

El 1709 l’Arxiduc Carles III concedeix el títol de marquès de Rialp a Ramon Frederic de Vilana Perlas i Camarasa. Per aquest motiu es realitzen obres de millora a la finca i l’any 1711 s’adquireix la veïna finca propietat de la família Massanés, al carrer del Regomir, que ja era important per si sola. Començaren aleshores uns treballs d’envergadura per tal d’unir les dues propietats, buscant la funcionalitat de la unió mitjançant una sola entrada i una escala que servís per a tota la finca, a la vegada que es millorava la façana. A la porta principal el propietari va voler “diferenciar la seva casa amb un element arquitectònic singular de nul·la tradició a Barcelona i que va “signar” aquest element amb uns relleus al·lusius a les ”perles” del seu cognom. De fet, davant la impossibilitat de crear a la casa un gran pati d'accés i de distribució (només podia ser “tant capaç com permetrà lo terreno”), el propietari va decidir posar l'accent en la porta de la casa. Així, aquest element adquiria un significat especial, a la recerca de notorietat, i suposava un cert excés, que no devia passar inadvertit a l'època”(7).

Amb la nova casa Ramon Frederic de Vilana Perlas i Camarasa “obtingué una mansió que s'adequava a l'alt estatus social i polític que havia assolit després de l'entrada de l'Arxiduc a Barcelona. La casa no era gaire gran si la comparem amb les més sobresortints de la ciutat, no disposava tampoc d'un jardí ampli ni de bones vistes, com els habitatges del carrer Ample o del carrer de la Mercè, ni tan sols gaudia d'un pati remarcable, com la casa del marquès d' Aytona a la Portaferrissa (8) o algunes de les residències del carrer de Montcada, però la propietat estava ben emplaçada, a la «Barcelona alta» i a prop de les seus del poder, havia incorporat elements funcionals i culturals propis d'un habitatge noble i s'havia dotat d'un «objecte simbòlic» ben visible, que li donava a la casa un caràcter singular, adequat a un personatge també singular”(9).

Al març de 1713, però, ha de deixar Barcelona acompanyant l’Emperadriu, i al 1714 la casa passa a mans de les tropes borbòniques, ocupada pel secretari d’Estat José Patiño (10). Posteriorment la casa fou ocupada per diversos membres de la nova administració borbònica.

A partir d’aleshores la casa sofrí modificacions, ben aviat subdividida (11) i ampliada en altura.

Als anys cinquanta del segle XX l’arquitecte Florensa feu una restauració de l’edifici que “a més de consolidar-lo, en va modificar les proporcions originàries tot augmentant l'alçada dels muntants”(12).

Avui en dia encara es conserven alguns elements del segle XIV, com són les finestres coronelles del pati i  el gran portal barroc.

 


  1. Garcia Espuche, A., 2003, pàg. 300
  2. Garcia Espuche, A., 2003, pàg. 300
  3. Garcia Espuche, A., 2003, pàg. 305
  4. L'estrada era un espai de descans i de recepció, d'influència àrab, tradicionalment consagrat a les dones, entarimat i amb mobles baixos especialment pensats per a aquest lloc. L'habitació de l'estrada va associada normalment, a Barcelona, a les obertures a l'exterior en forma de balcó. Es tracta d'un element històric de gran interès, perquè la gran majoria de les cases importants de la Barcelona del segle XVII i principi del XVIII tenia estrada”, Garcia Espuche, A., 2003, pàg. 307
  5. El terraplè és un jardí situat a la part posterior del primer pis de moltíssimes de les cases barcelonines d'un cert relleu”, Garcia Espuche, A., 2003, pàg. 307
  6. Garcia Espuche, A., 2003, pàg. 307
  7. Garcia Espuche, A., 2003, pàg. 314
  8. La Casa Gralla
  9. Garcia Espuche, A., 2003, pàg. 315
  10. Ramon Frederic de Vilana Perlas i Camarasa havia estat secretari personal de l'emperadriu: per tant l’ocupació de la casa revertia d’un simbolisme evident
  11. En la documentació cadastral, el1733, la casa s'ha convertit en «sis cases i tres botigues»”, Garcia Espuche, A., 2003, pàg. 318
  12. Web Cercador Patrimoni Arquitectònic Ajuntament de Barcelona

 


Bibliografia

Garcia Espuche, A., 2003, “ Els Vilana Perlas i la casa del Regomir del notariat al poder”, Estudis històrics i documents dels arxius de protocols, Núm. 21, pàg. 267-320

Web Cercador Patrimoni Arquitectònic Ajuntament de Barcelona: http://w10.bcn.cat/APPS/cat_patri/editElement.do?reqCode=inspect&id.identificador=1049&id.districte=01 

Altre bibliografia que es pot trobar a la biblioteca de l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Barcelona http://hdl.handle.net/2117/87172