Palau del Lloctinent

La Barcelona dels Àustries ( tornar al mapa)

Arribat el segle XVI el Palau Major ha deixat de ser residència reial, a causa d’un absentisme reial permanent, i les estances sense funció oficial són cedides per Ferran el Catòlic al Sant Ofici.

El mateix monarca, l’any 1493, havia creat l'Audiència de Catalunya[1], “amb caràcter d'Audiència del Rei. Tenia la seva seu a Barcelona, com a capital de Catalunya, i era el més alt tribunal judicial del Principat, perquè en cap causa es podia apel·lar fora de les fronteres catalanes”[2]. “La Reial Audiència apareix com el nucli de l’administració reial a Catalunya”[3].

L’any 1542, a les Corts de Montsó, l’emperador Carles determinava la construcció a expenses de la Diputació del General, dins el complex del Palau Reial, “de dues estances dignes i suficients per acollir les dues sales civils de l’Audiència i el Consell Reial o Real Acuerdo, és a dir, la reunió de ministres que les conformaven per donar resposta a les consultes elevades pel lloctinent general del Principat cada vegada que es requeria el seu assessorament en matèria de govern”[4].  Començarà així, l’any 1545, la gran reforma renaixentista del complex palatí. 

Un cop acabades les sales civils de l’Audiència, situades al voltant de l’antic verger de palau, amb entrada per carrer Davallada de la Seu[5], la Diputació del General, i d’acord allò que s’havia acordat a les Corts de 1542, l’any 1549 inicia la construcció del Palau del Lloctinent, espai que hauria d’acollir les sales de justícia criminal de l'Audiència de Catalunya[6] i la residència del lloctinent general, que n’era el president.

El 1548 es presentà la maqueta del projecte, sota disseny i direcció del mestre fuster Antoni Carbonell, i l’any 1549 s’iniciaren les obres del conegut com a Quarto nuevo o Palau del Lloctinent amb la demolició de les construccions que formaven part del Palau Reial situades al carrer de les Escrivanies[7], i la compra d’altres cases situades al carrer de les Escrivanies[8].

L’any 1555 es donen per acabades les obres. L’edifici resultant és una construcció, de regust marcadament gòtic,  de planta sensiblement quadrada amb un pati central, de traçat renaixentista, des d’on “s’accedeix a l’escala integrada en el cos de la casa, al mode dels palaus italians, deixant lliure el pati”[9], per arribar al pis superior on ens trobem una galeria d’ordre toscà; consta de tres façanes de gran sobrietat, de composició simètrica, amb pervivències d’estil gòtic. Per poder unir l’antic Palau Reial i la nova construcció es va construir l’anomenada torre del Rei Martí[10], que “resol el carregament entre els dos cossos de l’edifici”[11].  La torre mirador[12], que s’eleva vora 18 metres sobre el terrat major, “quedava culminada per la cuculla[13] que havia de cobrir el mirador amb una teulada de tipus dit d’escama de peix que alternava teules vidriades de color verd i groc”[14][15]. L’edifici està “dotat de soterranis que tracten d’aprofitar el desnivell existent entre el costat de ponent i el costat de llevant del solar per aconseguir uns mínims d’il·luminació i ventilació, es veu definit per les tres façanes que tanquen el rectangle adossat a la vella caixa palatina. A les seves parts baixes, s’hi va reaprofitar la pedra sense escairar resultant de la demolició de les estructures aixecades en temps del rei Martí, raó per la qual hi trobem tantes inscripcions hebrees procedents del fossar de Montjuïc i fetes dur pel monarca”[16].

“Que l’edifici estigui dominat obsessivament per l’escut de la Generalitat, que paga les obres, l’absència de qualsevol referència a la corona a què va destinat, la manca de tota solemnitat, o del to emfàtic que sembla adient a allò que fa referència a la dignitat reial (les portes dovellades, per exemple, expressen millor l’ideal de sòbria noblesa i contenció del patriciat urbà que la presència de l’alter ego del rei) tenen tot plegat, el caràcter d’una imposició. No resulta sorprenent que els virreis consideressin la mansió poc adequada a llur dignitat i que, amb l’excusa de diverses incomoditats, no l’habitessin mai”[17][18].

Amb la victòria de les forces borbòniques i la promulgació del decret de Nova Planta, publicat a Catalunya el 1716, l’antiga Reial Audiència és abolida; fou  restablerta després de donar-li una nova estructura, i es decidí que deixaria el Palau Major per instal·lar-se a la Casa de la Diputació del General. Quedava, doncs, tot d’espais al Palau ara buits[19], que la nova monarquia oferí  a la comunitat de monges benetes de sant Antoni i santa Clara, monestir de les quals havia quedat en molt malt estat a causa dels bombardeigs, i que ara, estava plenament afectat per la construcció de la Ciutadella. Les monges prenen possessió d’allò que havien estat les sales de l’Audiència, i adaptaren el palau a les noves funcions.

L’any 1835 les monges es veuen obligades a abandonar el monestir, per ordre del Capità General. “En tornar-hi, el 1855, no se'ls reintegrà el convent sencer, perquè a l'edifici dels Virreis s'hi havia d’instal·lar l'Arxiu de la Corona d'Aragó”[20][21].  Així doncs, el Palau del Lloctinent queda, a ulls dels barcelonins, com a edifici independent de la resta del Palau Major.

 

 

[1] “La Reial Audiència formava el conjunt institucional més important de l’administració reial a Catalunya durant els segles XVI i XVII. Els doctors de la Reial Audiència constituïen, d’una banda, el suprem tribunal de justícia del territori i al mateix temps actuaven com consell assessor del virrei o lloctinent general en el govern del Principat”, Molas Ribalta, P.; 1991, pàg. 192

[2] Pérez Samper, M. de los Ángeles; 1995, p. 51- 52

[3] Molas Ribalta, P.; 1991, pàg. 192

[4] Pujades i Bataller, R. J. ; 2023, pàg. 460

[5] Avui carrer dels Comtes

[6] Tota l’àrea reformada per instal·lar-hi l’Audiència de Catalunya, “clarament distingible en façana per l’omnipresència de l’escut de la Diputació,  va passar a rebre el nom del Palau del Rei, per diferenciar-la de l’àrea no renovada que restava sota custòdia del Sant Ofici, designada com a Palau Vell o Palau de la Inquisició. La segregació del Palau Major en aquests dos sectors nítidament diferenciats i assignats a dues institucions distintes, va acabar diluint  per complet el concepte de Palau Major únic, tot i que ambdós sectors continuaren sota titularitat del Reial Patrimoni”, Pujades i Bataller, R. J. ; 2023, pàg. 482

[7] Demolició de les estructures aixecades en temps del rei Martí

[8] “El desaparegut carrer de les Escrivanies, fossilitzat en el pas públic que mantenen les dues portes renaixentistes del Palau del Lloctinent”, Pujades i Bataller, R. J.; 2017

[9] Soberón Rodriguez, M., 2005, pàg. 11

[10] Potser en record de les edificacions aixecades pel rei Martí en aquell mateix espai, que gaudien d’unes excel·lents vistes

[11] Guàrdia Bassols, M, Garcia Espuche, A., 1992, pàg. 82

[12] La torrassa del Palau del Lloctinent l’any 1955 encara mantenia aparedades les obertures que donaven al terrat major segons s’havia establert la sentència de 1564: sentència de segregació, que manava tancar totes les comunicacions entre el nou edifici i el palau vell, per posar fi als conflictes entre la Diputació i la Inquisició

[13] És un element arquitectònic que se situa en la part superior d'una torre, campanar o església a manera de coronament

[14] Pujades i Bataller, R. J. ; 2023, pàg. 488

[15] Parcialment destruïda durant els bombardeigs guerra de Successió

[16] Pujades i Bataller, R. J. ; 2023, pàg. 482

[17] Guàrdia Bassols, M, Garcia Espuche, A., 1992, pàg. 83

[18] ” . Fins al 1640 els virreis viuran a la zona del Pla de Framenors, en una casa al carrer Ample, i a partir de la dècada dels setanta del segle XVII, s’allotjaran a l’antic edifici del Pallol – Hala de Draps, convertit ara en Palau del Lloctinent

[19] El sector del Palau Major que no ocupava el Sant Ofici, ni la capella de santa Àgata, que seguia en mans dels mercedaris, gràcies al privilegi que els havia atorgat el monarca Alfons el Magnànim

[20] Adroer i Tasis, A. Mª.; 1982, pàg. 50

[21] El director de l’Arxiu de la Corona d’Aragó va reclamar l’edifici de l’antic palau del Lloctinent, com a seu pròpia de l’Arxiu. Allà hi restarà fins a l’any 1993 quan es trasllada a la nova seu del carrer Almogàvers de Barcelona.



Bibliografia

Díaz Ruiz, M. P.; 2016, “El palacio del lloctinent”, Treballs Finals de Grau d'Història de l'Art, Facultat de Geografia i Història, Universitat de Barcelona, http://hdl.handle.net/2445/109369

Fontova, R., 2006, “El Palau del Lloctinent, una rehabilitació històrica al Gòtic”, a Barcelona Metròpolis Mediterrània, Núm. 68, pàg. 76-79

Guàrdia Bassols, M, Garcia Espuche, A., 1992, “Estructura urbana. La transformació callada: 1516-1714”, a Història de Barcelona, Vol.4, “Barcelona dins la Catalunya moderna (segles XVI i XVII)”, Enciclopèdia Catalana i Ajuntament de Barcelona, Barcelona, pàg. 45-101

Molas Ribalta, P.; 1991, “La Reial Audiència i les Corts de Catalunya", a “Les Corts a Catalunya”, Actes del Congrés d'Història institucional, Barcelona, pàg.  192-197

Pérez Samper, M. de los Ángeles; 1995, “La Audiencia de Cataluña en la Edad Moderna”, Revista De Historia Moderna, Núm. 13-14, pàg. 51–71

Pujades i Bataller, R. J.; 2017, “La Ciutat medieval dins del Palau Reial”, MUHBA Butlletí Núm. 33

Pujades i Bataller, R. J. ; 2023, “Pedra i poder. El Palau Major de Barcelona”, Ajuntament de Barcelona, Institut de Cultura, Museu d’Història de Barcelona (MUHBA)

Soberón Rodriguez, M., 2005, “Memòria de la intervenció arqueològica al carrer dels Comtes, 2-4, Baixada de Santa Clara, 1-3 / pl. del Rei, 1-6 / pl. Sant Iu, 2 (Palau del Lloctinent). Barcelona”, Codi MHCB 287/04, CODEX, Arqueologia i Patrimoni SCCL.