Casa de la Caritat

La Barcelona de la Ciutadella ( tornar al mapa)

L’any 1362 una comunitat de monges creà en aquell espai el convent de Montalegre, comunitat dissolta pel Papa Climent VIII l’any 1593. El 1598 s’aprofità l’edificació per instal·lar-hi el  Seminari Conciliar o Colegio Tridentino. “Entre 1736 i 1749 l'edifici del seminari fou totalment reedificat al voltant d'una església i un claustre (avui conegut com a pati Manning) nous. Tanmateix, l'any 1772 aquest seminari seria traslladat a la veïna església de Betlem, passant l'edifici a mans públiques com a seu d'un hospici depenent de la veïna Casa de la Misericòrdia”[1]. Com que aquesta darrera institució s’havia quedat petita es decidí traslladar la seva població masculina a l'antic seminari. La zona escollida per a la construcció del nou establiment era a l’època una zona on abundaven camps i hortes i on es començaven a construir algunes indústries i tallers.

L’any 1802 Carles IV “aprovà la independència d'aquell establiment masculí respecte la Casa de la Misericòrdia, erigint-se en una nova institució anomenada Reial Casa de Caritat, que començà les seves tasques assistencials i de beneficència a partir de 1803”[2].

Des d’aleshores, fins al seu tancament l’any 1956 “aquest recinte es va anar bastint sense cap mena de planificació, de manera que la construcció dels diferents edificis s'abordava a mesura que els requeriments i l'economia de la institució ho permetien”[3]. “Des de l'ocupació inicial de l'edifici del Seminari i les seves hortes fins a l'agregació progressiva de les finques i solars adjacents, la Reial Casa de Caritat va anar creixent en diverses fases i seguint diversos projectes consolidant un gran recinte de gairebé dues hectàrees de superfície”[4].

La part més antiga del complex correspon a l’actual pati Manning, edificat l’any 1743, claustre que servia d’atri a l’església barroca, avui desapareguda de santa Maria de Montalegre.

Entre els anys 1804 i 1832 es procedí, amb interrupcions, a l’ampliació del recinte, conformant la façana afrontada al carrer de Montalegre. Més tard es començaria la construcció del dormitori de les dones. Durant el segle XIX “tota l’illa ocupada per la Casa de Caritat es va anar transformant, bastint-se noves i importants dependències amb una intenció assistencial”[5], construint tot de nous edificis sense un pla de conjunt.

L’any 1901 s’enderrocà l’antiga església barroca i al seu lloc es construí l’any 1912 “una nova església a cavall entre l'historicisme bizantí i el modernisme”[6]. Entre els anys 1926 i 1929 es remodelà part del conjunt donant l’aparença noucentista actual dels seus patis.

Totes aquestes ampliacions i remodelacions que patí el recinte al llarg del temps comportà que l’estructura del recinte fos “ben semblant a un laberint d'edificis heterogenis connectats per passadissos exteriors i patis de dimensions diverses, que corresponien als diferents departaments de l'antic hospici (homes, dones, infants, "impedits", "fatus", "distingits", etc.)”[7].

L’any 1956 la institució es traslladà al nou recinte de les Llars Mundet i el recinte quedaria abandonat i sense cap ús fins que l’any 1986 es restaurà l’antic recinte del seminari, el pati Manning, per instal·lar-hi unes dependències de la Diputació de Barcelona. L’any 1989 s’aprovà la instal·lació del nou Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB). Aquest fet comportà la desaparició de gran part de la seva volumetria original i dels seus interiors, i gran part del cos afrontat al carrer de Montalegre, que fins llavors es prolongava fins al carrer de Ferlandina, fou reemplaçat per l'actual edifici del MACBA. Les obres duraren del 1991 al 1993.

En aquest centre beneficència, actiu durant més de cent cinquanta anys s’hi realitzaven tallers (de fusteria, ferreria, impressió, pastisseria, sabateria, etc.) per tal de formar als residents al centre, que aprenent un ofici podrien buscar una ocupació professional en sortir de l'asil.  El centre s’autofinançava i obtenia “ingressos de fonts molt diverses: organitzant rifes, balls de màscares i corrides de toros, i també fabricant productes de primera necessitat, com ara galetes, agulles, pisa, fideus, cotó, espardenyes, roba, etc. Una de les activitats més rendibles va ser la concessió municipal del servei funerari[8], i especialment la creació d’una de les impremtes més importants de la ciutat”[9].

Avui resten en peus el pati Manning, edificació del segle XVIII amb un doble claustre de planta quadrada definit per quatre galeries que l’envolten. “Els murs de totes les galeries es presenten revestits amb arrimadors ceràmics de plàstica neobarroca”[10]; els dos claustres es comuniquen per una escala de pedra. I el Pati Vidal o de les Dones, edificació de la primera meitat del segle XIX, que avui acull el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona.

Bibliografia